SIEMPRE ALICE

Títol original: Still Alice Direcció: Richard Glatzer i Wash Westmoreland País: Estats Units Any: 2014 Durada: 101 min Gènere: Drama Interpretació: Julianne Moore, Kristen Stewart, Kate Bosworth, Alec Baldwin Guió: Richard Glatzer i Wash Westmoreland; basat en la novel·la de Lisa Genova Producció: James Brown, Pamela Koffler, Lex Lutzus Música: Ilan Eshkeri Fotografia: Denis Lenoir Distribuïdora: Golem Estrena als Estats Units: 16/1/2015


Qualificació per edats:
No recomanada per a menors de 7 anys
DO en castellà
Julianne Moore
guanyadora del Globus d'Or 2015
a la millor actriu a Siempre Alice
SINOPSI

La doctora Alice Howland (Julianne Moore) és una coneguda professora de neurologia de la Universitat de Columbia. Feliçment casada i mare de tres fills, no dóna gaire importància als petits lapsus mentals que pateix cada vegada amb més freqüència, fins que ha de començar a lluitar per seguir sent Alice.

Labutaca.net
CRÍTICA

El vertigen de l'oblit

Sens dubte, una de les coses més cruels que li pot succeir a un ésser humà és que, de la nit al dia, li siguin arrabassats els records, els coneixements i les vivències adquirides en molts anys. Per desgràcia, l'Alzheimer s'ha convertit en una autèntica xacra per a la societat actual, acarnissant-se, sobretot, en la gent gran. No obstant això, també hi ha casos (els menys) en què els símptomes d'aquesta devastadora malaltia degenerativa comencen a aparèixer en edats massa primerenques. En la seva progressiva destrucció de les neurones del pacient, aquest comença oblidant una simple paraula enmig d'una frase -el que podria ser confós com un lapsus fins i tot divertit-, per, a continuació, començar a experimentar llacunes de memòria cada vegada més pronunciades. Es tracta d'una malaltia tan cruenta i devastadora per a qui la pateix com per a la família que ha de conviure amb un pacient que, a poc a poc, va perdent la noció d'on és i, el que és més dolorós, deixa de reconèixer les cares dels seus éssers estimats, que es converteixen en uns estranys per a ell. El cinema, com hàbil reflex dels temps que corren, s'ha aproximat a tan delicat tema en els últims anys amb alguns títols tan remarcables com Lejos de ella (2006) -interesantíssima òpera prima com a directora de l'actriu Sarah Polley- o la demolidora Amour (Michael Haneke, 2012). Ambdues pel·lícules tenen en comú, a més, el fet d'haver aconseguit nominacions a l'Óscar per a les seves actrius, Julie Christie i Emmanuelle Riva, respectivament, que van brodar la demència dels seus personatges amb sensibilitat i tacte. Tot sembla indicar que, el 2015, Julianne Moore també aconseguirà la tan anhelada nominació pel seu treball a Siempre Alice, ja que el seu nom s'ha colat en totes les carreres de premis, materialitzant, de moment, estatuetes com la de l'Associació de Crítics Nord-americans o el Gotham del cinema independent entregat a Nova York.

No cal dir que l’actriu pèl-roja, quatre vegades nominada a l'Oscar i mai premiada, és el principal atractiu de la pel·lícula i la seva autèntica raó de ser. Moore ja ha demostrat ser capaç d'encarnar com ningú dones mentalment inestables en obres com Magnolia (Paul Thomas Anderson, 1999) o Las horas (Stephen Daldry, 2002), per la qual cosa no sorprèn en absolut la saviesa amb què es fica en la pell d'Alice, una dona intel·ligent i independent que, tot i tenir una carrera irreprotxable com a professora de lingüística en una universitat i portar una feliç vida familiar al costat del seu marit i tres fills, veu com tot el seu univers s'esquerda quan és diagnosticada, amb tan sols 50 anys, d'Alzheimer prematur. La pel·lícula, escrita i dirigida per Richard Glatzer i Wash Westmoreland -guanyadors del Premi del Jurat a Sundance amb Quinceañera (2006)-, podria ser catalogada a la lleugera com un típic telefilm de sobretaula de tints lacrimògens, únicament engrandit per la presència de grans estrelles de Hollywood en el seu càsting. Seria, per descomptat, una injustícia menysprear l'elegància i delicadesa amb què el tema de la malaltia està tractat en el seu guió. El film no busca en cap moment la llàgrima fàcil ni recrear-se en els detalls més morbosos, sabent quan trepitjar el fre a temps, però tampoc els tremola el pols als seus responsables a l'hora d'enfrontar l'espectador amb l'Alzheimer en tota la seva duresa, aconseguint amb cada nou símptoma que empeny Alice fins al pou de la bogeria, que l'espectador pateixi autèntica incomoditat i la paüra cap a una malaltia de la qual ningú està fora de perill de poder patir algun dia.

Siempre Alice mostra molt bé les dificultats a què s'han d'enfrontar les persones que envolten la protagonista, presentant un marit sobrepassat per les circumstàncies, excel·lentment encarnat per Alec Baldwin. Malgrat que, en principi, el seu personatge no té les mateixes oportunitats de lluïment dramàtic que el de Moore, l'actor dóna una veritable lliçó de saber estar -de la mateixa manera que Jean-Louis Trintignant es va fer notar en Amour. També resulten molt reveladors els rols de les dues filles del matrimoni, ja que, contra tot pronòstic, és la més rebel i qüestionada filla menor la que decideix prendre les regnes de la situació, davant la incapacitat de la gran, feliçment casada, embarassada i sempre titllada d'exemplar, d'acceptar l'estat de la mare. Kristen Stewart, a base de bons treballs, es va traient, a poc a poc, la mala fama guanyada arran del seu protagonisme en la injuriada saga Crepúsculo. Aquí entrega una actuació formidable que es beneficia de l'emotivitat que desprenen les seves confrontacions amb Julianne Moore en cadascuna de les escenes que comparteixen. Per contra, Kate Bosworth pot fer poc amb el seu desdibuixat personatge de filla gran, que es veu completament anul·lada per les seves companyes de càsting. Els films basats en malalties terminals o degeneratives solen tenir els seus detractors entre els que no estan disposats a pagar el preu d'una entrada per patir però, si és capaç d'apartar a un costat aquest tipus de prejudicis, la cinta pot resultar una experiència interessant i molt didàctica, que ens apropa de manera directa a la realitat de l'Alzheimer. I, per descomptat, Julianne Moore i la seva capacitat sorprenent per dibuixar la seva mirada d'un aterridor buit en cada pas que va portant el seu personatge a la bogeria mereixen, sí o sí, aquest Óscar que durant tants anys se li ha estat negant. Seria fer justícia a una de les grans actrius del panorama actual.

José Antonio Martín, El Antepenúltimo Mohicano

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: