Un dels grans encerts de Boyhood -o un dels molts encerts del film de Richard Linklater- està en la rara capacitat que té per reflectir la naturalesa canviant de l'existència. I encara que dit així pot sonar pretensiós, Boyhood no ho és en absolut. Per contra, és un film humil en què el temps flueix com flueix aquell famós riu dels presocràtics; aquest riu que és sempre el mateix i, alhora, no ho és. Boyhood atrapa el canvi constant, subtil i contradictori que comporta el pas dels anys; i ho fa, a més, amb els acords justos de sentiment.

Es podria dir que el cinema en el seu conjunt és el resultat d'un pols amb el temps. Linklater, que ja es va enfrontar al mateix repte en la trilogia que arrenca amb Antes del amanecer (1995), aconsegueix fer-ho de nou i aquest cop d'una manera tan senzilla com sorprenent. Almenys ningú ho havia fet abans així: posant, amb la càmera, del costat del calendari; seguint els seus personatges en el decurs del temps, i atrapant d'aquesta manera el resultat del seu pas.

Rodant al llarg de dotze anys, que és el període temporal en el qual transcorre el film. Rodant els mateixos personatges en mans dels mateixos intèrprets, un parell de setmanes cada any. La màgia del cinema, o millor dit, la màgia de Linklater com a director, es manifesta quan la naturalesa distant i fraccionada d'un rodatge semblant es veu com una cosa continua i fluida.

Linklater roda la infància d'un nen entremaliat i inquisitiu de sis anys anomenat Mason Jr, encarnat per Ellar Coltrane, i roda fins que aquest xaval es converteix en un jove pensatiu i esquerp de divuit. Dotze anys, doncs. Tot canvia en aquest temps, el nen i la seva família. I res canvia en realitat. Boyhood parla de l'Àlbum Negre on hi hauria les cançons que els Beatles no van escriure junts. El film de Linklater és com aquest fabulós àlbum inexistent: impossible però real. Meravellosament màgic. I sense misteri.