CRÍTICA

L’egoisme i l’ambició sense límits del polític

Cruel i punyent història carregada de realitat que farà impossible no empatitzar amb la vida del seu protagonista. ‘Leviatán’ arriba convencent en la seva lluita per l'Oscar per al cinema rus.

Segurament no hi ha millor títol per definir aquesta cinta. Leviatán arriba plantejant la gran ombra exercida pel poder polític rus sobre uns oprimits ciutadans, metàfora més que vàlida entre Satanàs i l'egoisme inherent a l'ésser humà.

Andrei Zvyagintsev signa aquest drama que resulta punyent per la seva mateixa senzillesa. Leviatán està centrada en els problemes dels russos davant un govern manipulador i tirà, però la seva història podria repetir-se sense cap problema al nostre propi país on els desnonaments són a l'ordre del dia. Amb tots aquests tints de realitat social a l'espectador no li costarà entrar de ple en la història d'un humil treballador obligat a abandonar les seves terres i la seva única font de vida -herència de diverses generacions- per l'ambició sense límits del governador de torn. Un pobre cap de turc, al qual sense motiu ni raó aniran amargant la vida fins al més absolut dels sense sentits. El "happy end" és ja inabastable.

Aquesta no és l'única denúncia social que es pot apreciar a Leviatán. Corrupció, extorsió i tràfic d'influències hi queden perfectament reflectits, allunyant encara més la classe política dels ciutadans (atents al despatx de l'alcalde coronat amb un quadre del president Vladímir Putin). I com a observador privilegiat i mal intencionat, com no podia ser d'una altra manera, la religió, en aquest cas l'ortodoxa, que exerceix igual o fins i tot més crueltat sobre els seus feligresos i veïns -com diria el nostre refranyer: "amb l'Església hem topat"-.

Però com en la pròpia vida no tot pot ser dramàtic. Un toc d'humor negre banya algunes de les escenes de Leviatán, la més destacable i que aconsegueix arrencar més d'un somriure a la sala de cinema serà sens dubte la que té lloc durant una festa campestre amb amics i família on un d'ells porta quadres d'expresidents del país al cotxe per practicar tir al blanc (curiosa manera d'impartir justícia).

Un guió sòlid i ben armat, d'Oleg Negin i Andrey Zvyagintsev, que a poc a poc t’introdueix en la història amb l'arribada d'un advocat amic que representarà el nostre protagonista en el judici on pretenen embargar-li la seva propietat. Una fotografia sublim, gràcies al treball de Mikhail Krichman, que reflecteix amb una fredor desoladora la tristesa, destrucció i solitud de la cinta. Unes interpretacions amb un aplom, passió i veritat aclaparadores: Aleksei Serebryakov -el nostre lluitador i castigat protagonista-, Roman Madianov -el més tirà dels alcaldes que ha conegut un poblet rus o ¿no?-, Elena Lyadova -companya sentimental del nostre protagonista a qui persegueixen els seus propis dimonis...- o Vladimir Vdovichenkov -advocat que intentarà acabar amb l'angoixant situació del seu amic sota nombroses pressions, és clar-.