Retrat del futbolista absent

L’antítesi que hi ha entre el Real Madrid i el Futbol Club Barcelona sembla estendre’s a les pel·lícules consagrades als seus jugadors. A Zidane, un portrait du 21e siècle, Douglas Gordon volia mostrar Zinedine Zidane en acció i des de tots els angles possibles, i per a això el registrava al llarg de tot un partit, jugant amb la samarreta del galàctic conjunt blanc. En canvi, Messi amb prou feines filma directament l’ídol argentí, ja que Álex de la Iglesia prefereix remetre’s a les imatges d'arxiu de retransmissions televisives i als elogis llançats per una voluminosa plantilla de testimonis (companys d'escola, jugadors, tècnics, periodistes...).

Lionel Messi es converteix en un convidat absent de la seva pròpia festa pel·lícula, corroborant implícitament el seu caràcter discret, la seva escassa propensió a fer una història de si mateix. D'aquesta manera, la seva personalitat acaba construint-se des de l'exterior, definida per les paraules dels que l'envolten i observen, comensals d'un restaurant fabulós on cada taula representa un nucli diferent a la vida del futbolista (l'únic infidel a aquest dispositiu és Diego Armando Maradona, l’abotifarrada efígie del qual fa una sobtada i quasi divina aparició en pantalla per enviar una afectuosa salutació al seu compatriota i hereu).

La no-compareixença del '10' del Barça desaprofita la immillorable ocasió d'oferir un retrat estrictament cinematogràfic del futbolista, posant en escena el seu joc, però Messi mitiga els rigors del reportatge mercenari amb algunes idees apreciables, degudes a la voluntat d'Álex de la Iglesia per trobar el seu lloc en un context futbolístic que sembla resultar-li aliè. Davant el frenesí de gestes i rècords batuts per Messi, el director aconsegueix apropar l'esport a la seva mirada a base de remuntar jugades, dotant-les de narrativa i dramatisme. Fixant-se, per exemple, en un duel de mirades entre Pep Guardiola i José Mourinho, o obrint el camp per mostrar la immensa solitud del jugador segons abans de llançar un penal.

Però el detall que més s'acosta als gustos fantàstics i còmics de de la Iglesia es troba amagat en la mediocritat d'unes seqüències de ficció que tenen la missió de reconstruir la infància de Messi. Entre aquest grapat d'imatges paupèrrimes brolla una dada a la qual el director torna una vegada i una altra amb cert delit: la dificultat per créixer que presentava l'organisme del jugador, i la subsegüent necessitat d'administrar-li hormones. Malgrat no trencar en cap moment les fronteres del que és políticament correcte, Messi sembla convertir-se a ulls d'Álex de la Iglesia en un cos estrany, dependent d'unes injeccions que han de completar el seu desenvolupament, com la mutació prèvia que ha d'experimentar tot superheroi abans de descobrir el seu autèntic poder.

A favor: la forma en què Álex de la Iglesia revisa i munta el material de retransmissions televisives.

En contra: El film no aconsegueix immortalitzar el joc de Messi per al cinema.