El millor: Waltz i Adams entregats a personatges molt plans.

El pitjor: l'al·lucinació al supermercat, una sortida de to.

A favor, per Noel Ceballos

Què hi ha de dolent en el mínim comú denominador?, brama Christoph Waltz: És la base sobre la qual es va fundar aquest país! Els guionistes Scott Alexander i Larry Karaszewski han trobat en el parasitari matrimoni Keane un material òptim per a un altre dels seus biopics sobre les tribulacions del geni excèntric enfront de la societat. Edward és el frau que va veure en la devaluació de l'autor el seu passaport a l'èxit, mentre que Margaret (increïble Amy Adams) representa aquesta espurna de creativitat heterodoxa que va permetre als EUA connectar amb les seves arrels kitsch abans d'Andy Warhol.

Per a ells, els ulls gegants de Keane són el mateix que l'ambició d'Ed Wood o l'efervescència d'Andy Kaufman: el secret d'una ment única. Big Eyes sincronitza la seva reflexió sobre la submissió de l'art a les exigències del mercat amb una progressiva presa de consciència sobre els excessos d'un patriarcat fatu, bipolar i tan ridícul com l'home nen que Waltz encarna amb histrionisme verinós. Per la seva banda, Tim Burton sembla haver assimilat Margaret Keane, i amaga la seva exuberància visual després de l'excel·lent llibret, encara que això és, en el fons, pura essència burtoniana: un conte gòtic clàssic relocalizat en una vulgar mansió popluxe.

En contra, per Jordi Costa

Les primeres imatges del nou treball de Tim Burton remeten a un motiu visual omnipresent en la seva carrera: la producció industrial en sèrie, ja sigui de galetes en forma de cor (Eduardo Manostijeras, 1990), xocolatines (Charlie i la fàbrica de xocolata, 2005) o els pastissets de Mrs. Lovett (Sweeney Todd, 2007). Aquí es tracta de reproduccions de Margaret Keane, artista que va nodrir la col·lecció d'art privada del cineasta un cop la seva estètica va passar de ser considerada kitsch per a nous rics a objecte cool per a connaisseurs.

Són molt interessants les ressonàncies que adquireix aquí aquesta recurrència visual, perquè l'art de Burton també s'ha convertit en producció en sèrie (facturació incessant de mecànica i superficial excentricitat) i, d'altra banda, cineasta i pintora tenen més coses en comú del que al primer li agradaria reconèixer: tots dos pertanyen al terreny de la seducció (i immaduresa) consumista. Big Eyes pren la decisió d'explicar aquesta història en clau de pols per a una emancipació femenina, passant per sobre del problema cultural (i el conflicte del gust) que va plantejar, al seu dia, el fenomen de les pintures d'Ulls Grans.