CRÍTICA
'La senyoreta Júlia': Quan el teatre és gran cinema
L'actriu Liv Ullmann reapareix com a directora fonent cinema i teatre en una arriscada operació fílmica. La señorita Julia és l'obra d'August Strindberg més representada (en cinema i teatre) des que el seu autor la va escriure el 1888 i el seu muntatge escènic li suposés seriosos problemes amb la censura. Dues versions cinematogràfiques perviuen en la memòria: la de 1951 pel cineasta suec Alf Sjöberg i la més recent del britànic Mike Figgis.
Musa d'Ingmar Bergman, actuant en una desena de pel·lícules seves, amb títols tan rellevants com Persona (1966), La Vergüenza (1968) o Gritos y susurros (1972), Liv Ullmann ha culminat finalment el seu somni de filmar la llegendària peça de Strindberg. Sobre el qual Bergman, en el seu llibre de memòries, deia: "M'ha acompanyat tota la vida: l'he estimat, l'he odiat i he llançat els seus llibres contra la paret. L'únic que no he pogut fer mai és desfer-me d'ell" .
Com que només trobava finançament per a la pel·lícula si era rodada en llengua anglesa, Liv Ullmann trasllada la història a Irlanda. Sense camuflar la dramatúrgia amb recursos visuals que desviïn l'atenció de l'espectador, l'actriu i directora noruega filma amb enquadraments impecables i absorbents una desaforada lluita de classes socials i sexes. El 1890, durant la nit de Sant Joan i estant el seu pare absent de la luxosa mansió familiar, l'aristocràtica hereva, sense mare des de petita, deixarà sortir tots els dimonis i aterridores solituds que porta al seu interior.
Ella i el majordom intercanvien una i altra vegada els seus papers de víctima i botxí, de propietària i servent, en una lluita que reflecteix les desigualtats de dos universos contraposats. El tercer membre en discòrdia és la cuinera i promesa del criat. Encara que l'actriu inicialment triada per al paper era Michelle Williams, Jessica Chastain forma un duet admirable amb Colin Farrell. Cada gest i cada pla és necessari si un vol entrar en aquest univers d'amor i odi. No es tracta d'una pel·lícula fàcil.
Lluís Bonet Mojica, La Vanguardia |