Corria l'any 2003 quan Peter Jackson i els membres de la comunitat de l'anell deien adéu als seus fans amb El señor de los anillos: El retorno del rey, un adéu que es convertia en "fins després" quan el 2012 vèiem a les sales de cinema el començament d'una nova trilogia. El Hobbit tornava a fer de desembre el mes de Peter Jackson, que aquest Nadal promet tornar a ser líder de taquilla amb El Hobbit: La batalla de los cinco ejércitos.

Aquesta vegada, Peter Jackson no ha volgut fer més dur el comiat, i ha decidit que l'última entrega de la trilogia sigui la més curta de totes, i així, en "escassos" 144 minuts, Jackson finalitza l'aventura de Bilbo Baggins. Aquest acomodat hobbit torna a la gran pantalla per acabar la missió que fa tres anys començava a contracor acompanyat per 13 servicials nans disposats a recuperar la seva llar, i ho fa fidel a l'estil Tolkien, sense deixar-se cap detall.

El Hobbit: La batalla de los cinco ejércitos es corona com l'episodi més dinàmic i menys pesat de la trilogia. Un episodi en què Jackson aconsegueix una assolit equilibri entre els personatges de manera que cap sobresurti per sobre de l'altre, creant una harmonia tal que permet a l'espectador oblidar que està sent testimoni d'una de les batalles més llargues de la saga, amb 45 minuts d'enfrontament entre homes, nans, elfs i orcs, exèrcits diversos que, als peus de la Muntanya Solitària, competiran pel tresor dels nans, i ho faran sense fatigar el públic, heus aquí un dels grans mèrits del llargmetratge.

Com a bons veterans de la sèrie que són, Ian McKellen i Orlando Bloom cedeixen protagonisme a les incorporacions més recents, i molt especialment a Luke Evans i Richard Armitage, que donen un gir als seus personatges en aquest comiat. Un comiat en el qual el toc femení va a càrrec d'una breu Cate Blanchett i una intensa Evangeline Lilly, ambdues seran les encarregades de donar el toc romàntic a la cinta, amb les seves intenses relacions d'amor prohibit, seguint la línia que va marcar la seva predecessora Arwen a El señor de los anillos.

Adéu a la Terra Mitjana

Un adéu fosc el de l'última entrega d’El Hobbit que només Martin Freeman, i el seu toc d'humor britànic a l'estil hobbit aconsegueix trencar comptades vegades. Cops de gràcia als quals ja ens tenen acostumats aquests petits personatges de la Comarca, i que el públic agrairà entre tant orc desfigurat, del qual l'únic cap visible és un irreconeixible Manu Bennett en la "pell" del líder Azog.

La Terra Mitjana i els seus habitants diuen adéu a les ordres d'un Peter Jackson que transmet la satisfacció de la feina ben feta amb aquesta tercera entrega, que potser pugui pecar d’acomodada. Satisfacció després de 13 llargs anys en els quals s'ha ficat a la butxaca grans i petits a còpia de sofisticades i noves tècniques de CGI, que van sorprendre allà cap al 2001, i que ho segueixen fent ara el 2014. Tècniques que unides a la magnificència dels impressionants paisatges neozelandesos que suporten el pes de les pel·lícules del director, donen com a resultat una saga que ja ha fet història a la taquilla de mig món.