El poder del gos

Potser escriure aquesta crítica en forma de balboteig de nadó o de lladruc caní seria la manera més conseqüent de glossar aquest treball lúcidament terminal, regit per la desoladora desconfiança en el llenguatge, obsessionat per abraçar la soledat absoluta d'aquest gos que recorre les seves fracturades imatges com àlter ego (cínic?) del cineasta desdoblat en filòsof, poeta i pessimista veu de la consciència del nostre temps. Adiós al lenguaje té tot l'aspecte d'un comiat, una obra testamentària que culmina la conseqüent evolució d'un cineasta que ens va convidar a preguntar-nos què hi havia darrere de les imatges, d'un creador al qual se li va acabar quedant curt el llenguatge canònic del mitjà i que fa temps que depura l'art d'articular cites alienes (tant literàries com cinematogràfiques), ressons d'una poètica personal i imatges nobles i degradades (aquí conviu la memòria clàssica del cinema amb el llenç digital d'última generació i el soroll pixelat dels enregistraments amb telèfon mòbil) per crear la il·lusió d'assistir a un pensament desplegat en directe, reflexió feta cinema o postcinema.

Convé advertir el lector que aquesta pel·lícula densa, però no opaca ni inaccessible, arriba al nostre país sense el seu format original en 3D: impossible, doncs, apreciar el que van dir els espectadors de Canes -que Godard feia amb la imatge tridimensional el que ningú havia fet abans, que aconseguia un equivalent visual d'aquesta superposició de significats que proposa el seu eloqüent ús de jocs verbals i dobles sentits en els rètols-.

"En el que ells anomenen imatges hi ha els crims del present", reflexiona un dels ¿personatges?- en aquesta elaborada impugnació de la cultura on es parla de l’Archipiélago Gulag d'Aleksandr Solzhenitsyn i del Frankenstein de Mary Shelley, de l'elecció democràtica de Hitler, de la inquietant proximitat entre democràcia i totalitarisme, de la desintegració de tota comunitat a favor de la dependència del pare Estat, de la defecació com a únic espai d'igualtat entre sexes... Godard retorça l'estratègia de la seva lúcida Film Socialisme (2010) i aconsegueix que la pel·lícula sorprengui i colpegi en cada canvi de pla.

El pols entre el masculí i el femení ha estat una constant en el discurs del cineasta des de la dilatada i arriscada escena de l'habitació d'hotel a Al final de la escapada (1960). Aquí, com en una versió austera de les coreografies del desacord que ocupaven el cos central d’El desprecio (1963), una parella, capturada sempre en angles desconcertants i ferotges, ritualitza la impossibilitat de comunicació i justifica aquest desig de ser gos que, a la manera de Diògenes de Sínope, manifesta el cineasta. Per descomptat, hi ha moments d'afectació propers a l'autoparòdia -una actriu nua servint la seva frase profunda mentre subjecta un cistell de fruita-, però Adiós al lenguaje s'imposa com una obra provocadora en el millor dels sentits.