CRÍTICA

A París hi viu una dona anomenada Alice a la qual l'envolten massa decepcions amoroses. La seva mare i la seva germana la cataloguen de ser "poc femenina" i malgrat la insistència que ambdues demostren perquè Alice aconsegueixi trobar l'amor de la seva vida, cada home que passa a prop seu dura massa poc entre els seus braços. A sobre, ha desenvolupat una gran admiració cap al cineasta Woody Allen, fins al punt que parla amb el retrat que d'ell té a la seva habitació i, en el seu ofici de farmacèutica, moltes vegades recomana abans una pel·lícula com a tractament per a la malaltia que un fàrmac.

Sota aquesta premissa es desenvolupa tota la trama de París-Manhattan, òpera prima de la francesa Sophie Lellouche, el rodatge de la qual darrere de les càmeres es pot resumir en un curtmetratge que va publicar cap al 1999. No és aquest un debut gaire ambiciós, si tenim en compte la seva condició pràcticament autoimposada de comèdia romàntica lleugera, divertida per passar l'estona i que serveixi a més com un homenatge cap a un dels considerats grans realitzadors del setè art. També ha preferit anar sobre segur pel que fa al repartiment, ja que la plana major està composta d'actors amb experiència mitjana, cas de la protagonista Alice Taglioni (El juego de los idiotas, La presa) o amb prou experiència, entre els quals es pot trobar el gran Michel Aumont, que a priori té aquí el paper més interessant com és el del tradicional pare de família (una mica a l'estil del Robert de Niro de la trilogia Los padres de...).

Encara que és obvi que el principal reclam comercial perquè aquesta pel·lícula atregui el públic cap a les sales no és altre que aquesta espècie d'homenatge a Woody Allen, descobrirem amb el pas dels minuts que, no obstant això, la figura del cineasta novaiorquès posseeix una força molt petita pel que fa a l'arc argumental, cedint a favor d'un esquema que ja comença a ser clàssic en aquest tipus de pel·lícules. Parlem de qüestions com l'excessiva caricaturització de certs personatges (la germana llesta i menys agraciada enfront de la germana més maca però no tan intel·lectual, el pare que a priori és molt tradicional però després genera més gràcia que respecte, el noi guapo que sap fer de tot...) o el factor de la casualitat, que aquí no juga un paper absolutament clau però sí que es deixa veure en alguna escena.

Seguint aquest comentari, s'agraeix que l'únic pecat destacable que comet París-Manhattan sigui aquesta predicibilitat, ja que un cop acceptat el que pretén la cinta ens queda una pel·lícula bastant agradable de veure. Taglioni interpreta de manera més que correcta un personatge amb el qual era fàcil ficar la pota més d'una vegada i tirar així per terra el seu nexe amb l'espectador, en el sentit que Lellouche busca clarament que aquest s'identifiqui amb la manera d’actuar de la protagonista (per això ens ensenya també el seu costat íntim a través d'aquestes converses amb el retrat d'Allen). La relació d'Alice amb el noi que es creua per la seva vida, anomenat Víctor en la ficció i interpretat per Patrick Bruel, no és embafadora ni difícil de creure. Tot el contrari, la interacció entre tots dos es porta d'una manera molt natural (lògicament amb l'excepció d'aquelles casualitats que hem comentat abans), fugint així d'un altre dels principals errors d'aquest tipus de pel·lícules, que per massa sentimentals o directament per bastes, acaben soscavant fins i tot qualsevol possibilitat d'entretenir el públic.

Per fortuna, aquest no és el cas de París-Manhattan. Si bé per la seva escassa ambició, el desencís que produeix no aprofundir més en la figura de Woody Allen o un desenvolupament argumental amb algun déjà vu, no podem dir que sigui una obra notable, tampoc es pot menysprear el fet que aquest tipus de pel·lícules mereixen la seva part de reconeixement en no intentar grans ostentacions i quedar-se en el terreny segur de la fàcil evasió: passar una estona divertida amb situacions còmiques absurdes en el bon sentit, un romanç senzill sense sobredosi d'almívar i alguns personatges graciosos fan que l'obra de Lellouche aconsegueixi, almenys, que aquests 77 minuts de metratge no desesperin ni els més detractors d'aquest tipus de comèdies romàntiques.