L’AMOR COM A IMPOSTURA

L'amor, tal com el coneixem ara gràcies als programes de prime time i als viatges (els pagui qui els pagui) dels polítics, és una invenció recent. Posem el segle XVIII. Posem Rousseau i el seu Julia o la nueva Eloisa. No és que abans no existís, el que passa és que no era ni de lluny un requisit necessari a l'hora del matrimoni. Consideracions més pragmàtiques com les econòmiques o l'estabilitat emocional (és a dir, suportar-se) eren considerades més importants o, millor, les úniques dignes de ser tingudes en compte. Fins que els il·lustrats es van treure de la màniga l'exaltació amatòria (o amorosa) com a ideal romàntic i, no ho dubtin, vam començar a patir. I de quina manera.

L'aclariment ve a compte de l'argument que va mantenir en diàleg obert, diguem-ho així de cursi, les dues pel·lícules presentades en la secció oficial del Festival de Cinema Europeu de Sevilla. D'una banda, Amour fou, de l'austríaca Jessica Hausner; de l'altra, Turist, del suec Ruben Östlund. La primera es remunta precisament a l'origen del mal i situa a principis del segle XIX la història desesperada d'un home entestat a morir i matar, en efecte, d’amor. [...]

Hausner proposa, després de la seva torbadora i perfecta Lourdes, una pel·lícula d'època i ho fa extremant fins a l'esgotament cadascun dels components del gènere. Llunyanament inspirada en la vida del poeta suïcida Heinrich Kleist, la idea és despullar cadascun dels gestos romàntics amb la intenció de fer coincidir el sublim amb el ridícul, la grandesa amb la banalitat, l'estupidesa amb el més fred i calculat dels sil·logismes.

El resultat és d'una subtilesa que, per moments, no queda una altra que recórrer a la riallada. La mateixa autora anomena la seva pel·lícula "comèdia romàntica" i ho fa amb la naturalitat amb què altres creuen veure una tragèdia 'shakespeariana' en Pretty woman. De principi a fi, Amour fou s'ofereix com una genialitat inclassificable tan coherentment demencial que acaba en superba lliçó de lògica simbòlica. I, ja que hi som, de cinema.

En el si d'una aristocràcia alemanya que veu perillar els seus privilegis de casta, un jove poeta busca ufanós una parella amb la qual suïcidar-se. No ho fa per bogeria, desesperació o caprici, sinó per amor. És a dir, pel més boig i desesperat dels capritxos.

La càmera roman fixa en una sèrie successiva de plans geomètricament perfectes. La idea és jugar al contrast entre el caos interior i l'ordre exterior. I fer-ho sense concessions a l'anècdota, a l'ocurrència o l'acudit. Tot transcorre amb la coherent fredor del més turbulent dels suïcidis. Al cap i a la fi, només amb la mort és possible entendre el límit i sentit d'això anomenat vida; una vida que només justifica, en efecte, l'amor. Com es queden?

[...]