NOTA DIRECTORA

A Un suave olor a canela les referències visuals i d'intenció són un tribut als "mons" que Andrei Tarkovsky va crear amb la seva teoria fílmica "esculpir el temps", i a Michelangelo Antonioni, amb els seus personatges masculins "ignorants" perduts a la seva sort, cecs al seu destí i amb les seves dones "omniscients" que ho observen tot; o a les seves hermètiques imatges d'un temps buit, espais muts i anècdotes minúscules. Paisatges desoladors on no hi ha espai per a la vida i aquelles coses que tenen color no coincideixen amb els colors de la vida real (herba negra, colors estranys en els troncs dels arbres).

A Un suave olor a canela, un pot veure el que els protagonistes volen, però, la majoria de les vegades, ells hi renuncien o no tenen la voluntat de d'aconseguir-ho a causa del "llast" de les seves experiències passades.

Dos mons: el de Valia, i el de Guido. En el món de Valia, hi predomina el blanc. Tot el seu apartament és blanc. Només la càmera, les cintes i ella mateixa tenen un altre color. En els seus paisatges o el seu treball visual es reflecteix el món com ho faria Antononi. No obstant això, la seva visió canviarà i reflectirà el seu viatge interior. En el món de Guido, el to cromàtic és excessivament càlid: vermells, verds i llums ambre que també experimentaran una metamorfosi mentre ell acompanya Valia en el seu viatge a l'altre costat, barrejant-se tots dos per aconseguir l'altra dimensió en què els dos mons estan destinats a entendre’s.