CRÍTICA

Contra el els prejudicis

No deixa de resultar curiosa la manca de memòria i perspectiva crítica que es produeix avui mateix, el 2014, quan tants tabús i prejudicis haurien d’estar eradicats en la pràctica de qualsevol anàlisi sobre obres d’art o de consum. Hi va haver un temps que en John Ford era un cineasta feixista o un cineasta progressista segons quina pel·lícula de les seves toqués: si era Cuna de héroes, Ford resultava una militarista, però si es tractava d'El gran combate, ai, aleshores Ford era el primer dels realitzadors clàssics a restituir als indis la seva dignitat en una pantalla i, per tant, era un director proindi i, sobretot, progressista. El mateix podríem dir de Clint Eastwood (titllat de feixista amb Harry el sucio i elevat al panteó de la progressia per la seva manera de tractar l'addicció de Charlie Parker a l'heroïna a Bird) o de Sam Fuller, que es riu de tothom argumentant que ell era un anarquista de dretes.

Perdonin el llarg pròleg sense esmentar en cap moment el film que ens ocupa, ni el seu director o el seu actor. Però, i sense pretendre comparar Antoine Fuqua amb cap dels directors esmentats, alguna cosa similar passa amb el responsable de The Equalizer (‘El protector’). Ara, després de projectar-se al festival de Sant Sebastià, resulta que Fuqua és un director gairebé feixista quan no fa tant, arran de l'estrena de Los amos de Brooklyn, se’l considerava un estimable cineasta que mostrava les tares i corrupció del sistema a mig camí entre l'estil de la generació de la violència (Los nuevos centuriones de Richard Fleischer seria el referent) i el del thriller dels setanta representat per Sidney Lumet.

Després de retratar sense embuts i sense condemna moral, mostrant abans que enjudiciant, un policia corrupte a Training Day (‘Dia de entrenamiento’), Fuqua torna a aliar-se amb Denzel Washington per desenvolupar un personatge tan o més ambigu que aquell. Inspirat en el protagonista de la sèrie homònima dels vuitanta, l'heroi de The Equalizer és un nou prototip de justicier urbà que en res s'assembla als representats temps enrere per Charles Bronson, Steven Seagal o Chuck Norris i que, en tot cas, deixa evidents contradiccions com les que es poden entreveure en la figura de l'inspector Harry Callahan, encara que no tot és negre ni encara menys blanc, com una determinada crítica sembla convertir en axioma.

És cert que The Equalizer no té l'espessor dramàtica de Training Day i Los amos de Brooklyn, però el mecanisme de rellotgeria elaborat per Fuqua és gairebé perfecte. A més, per què no saludar un exercici abans de res lúdic per sobre de consideracions que, segons qui sigui el cineasta a estudiar, ens saltem a la torera en funció de simpaties o vanes disquisicions autorals que, segons sembla, ara toca defugir en el cas de Fuqua? Que el personatge encarnat per Washington es disposi a impartir justícia a la seva manera ja que el sistema és incapaç de protegir els desprotegits no vol dir que Fuqua sigui partidari de les patrulles urbanes armades o dels justiciers que, com en el cas del seu film, s'armen de trepants o qualsevol artefacte per vèncer els seus rivals i instaurar l'ordre. Sam Fuller sempre va tenir molt clar això de les ideologies en els relats de ficció però li van donar hòsties des de totes bandes. Fuqua va pel mateix camí tot i que ningú assenyat pot prendre seriosament el que mostren The Equalizer o l'anterior Objectivo: La Casa Blanca.

A favor: Les pauses abans dels moments d'acció.

En contra: Que ja estigui estigmatitzada com una pel·lícula feixista.