‘El hombre más buscado’: de gats i ratolins

Sempre és una pena que un gran talent se’n vagi abans d'hora, siguin quines siguin les circumstàncies. Amb la sobtada mort de Philip Seymour Hoffman, molts sospirem per tots els grans papers que mai el veurem interpretar. Per sort, encara queden per arribar unes poques mostres del seu treball, i les hem de prendre com un regal. Perquè casos com el d’El hombre más buscado són tot un regal que manté amb vida el talent d'aquests actors, almenys una mica més.

Hoffman es posa a les ordres d'Anton Corbijn per protagonitzar l'adaptació d'una novel·la de John Le Carré, centrada en un detectiu que pertany a una branca del servei secret alemany, que haurà de bregar amb l'aparició d'un jove anomenat Issa, mig txetxè, mig rus, que professa una fe molt forta per l'Islam. Ell busca ajuda en un vell contacte del seu pare, un banquer, amb intenció de començar de zero. O això diu ell, ja que el govern alemany no descarta que les seves veritables intencions siguin perpetrar un atac terrorista.

Com tota bona història policíaca, El hombre más buscado suposa tot un puzle per a l'espectador, ja que teixeix un complex embolic entre tots els subjectes d'aquest cas. Cadascuna de les peces d'aquest tauler d'escacs és prou opaca perquè acabem sospitant del paper que té cada un en el passat, present i futur d'Issa, el centre del laberint. És d'aquestes pel·lícules en què cal estar amb els cinc sentits ben oberts, ens fan partícips de la història com a detectius aficionats, aguantant gràcies a això un desenvolupament lent, però segur.

A diferència d'altres pel·lícules policíaques, l'acció gairebé brilla per la seva absència al llarg de tot el metratge, donant lloc a un ambient més intimista que sòrdid. Els interrogatoris i vigilàncies formaran el gruix de la investigació, no tindrem grans persecucions o tirotejos, però no hi faltaran les altes dosis de tensió. Això s'aconsegueix a través d'uns diàlegs ben construïts, a uns personatges amb moltes cares i a un gegantí joc de gats i ratolins, en què gairebé tots els personatges del joc tenen algú darrere, disposat a aparèixer en el moment més inoportú i desbaratar els plans. El fet d'involucrar-hi diferents agents polítics, alemanys i nord-americans, completa l'altra cara de la feina del protagonista, que no és més fàcil que la seva tasca com a espia.

Un cap molt ben moblat, un calaix desastre de vida

Parlant del personatge de Philip Seymour Hoffman, és un clar exemple de tot el talent que seguia guardant en els seus últims mesos de vida. Günther Bachmann guarda molts dels tòpics d'un policia o espia cansat del món (sic), bo en el seu treball però poc reconegut. És la interpretació d'Hoffman la que eleva el nivell d'aquest protagonista, donant-li la seva pròpia aura de fermesa i determinació, però amb una d'aquestes vides plenes de mancances. És una d'aquelles interpretacions de les quals podia estar orgullós, i això que els secundaris no l’hi han posat gens fàcil.

Robin Wright hi té un petit paper, però segueix en estat de gràcia. Willem Dafoe també fa la seva part de forma bastant destacable. És una grandíssima sorpresa l’Issa que ens presenta Grigoriy Dobrygin, juntament amb Hoffman el millor de la pel·lícula. Aconsegueix donar al seu personatge aquesta barrera de misteri per mantenir-nos desconcertats una bona estona. La pitjor parada és Rachel McAdams, que comença a encasellar-se massa en un paper concret, i té talent per a molt més.

El hombre más buscado es defineix com un thriller en el qual, sense pressa però sense pausa, anirem entrant fins a quedar atrapats pels fils d'influències, traïcions i incògnites, i no arribarem a deixar-nos anar fins al seu intens final. No necessita ni tan sols la violència per ficar-nos en el joc, i sabrà conquistar els amants d'un bon misteri o un thriller policíac sense pretensions de revolucionar, però amb un bon plantejament i unes interpretacions notables. És un dels últims regals de Philip Seymour Hoffman, i l’ha sabut triar amb gust.