[...] Ens trobem davant el primer llargmetratge de Wes Ball, que fins llavors havia treballat al departament d'art de nombrosos curts i pel·lícules. Per capitanejar el seu primer treball ha decidit optar per una adaptació de la novel·la adolescent escrita per James Dashner amb títol homònim. El director ha optat pel segur per triomfar almenys el mínim per aconseguir finançament per al seu pròxim treball; una pel·lícula dirigida al públic adolescent que està en la línia del futur distòpic tal com han fet sagues més conegudes durant els mesos anteriors.

Si una fórmula funciona, per què canviar-la? Això és el que devia haver pensat Ball quan va decidir dirigir aquesta pel·lícula, cosa que ha aconseguit d'una manera bastant efectiva amb ajuda del director de fotografia Enrique Chediak (127 horas, 2010), que ja està acostumat a un estil que dota les seves pel·lícules d’una sensació de grandiositat incomparable. Potser sigui aquest aspecte on més brilla la pel·lícula, la seva fotografia fosca i freda la doten d'una atmosfera distintiva que t'envolta dins de la trama. Però el que hauria de ser una perfecta simbiosi entre direcció i fotografia acaba sent una rivalitat en què la segona supera la primera de manera destacable. Ball no arriba a donar tot el que cal per aconseguir que la trama sigui més interessant que l’embolcall, es troba maldestre en aquest sentit i acaba col·locant un munt de situacions que no tenen sentit dins de la trama de la història. Sempre passa això amb les adaptacions dels llibres, cal haver-se’l llegit per entendre certes coses i això tira per terra completament la utilitat d'aquest tipus de film.

Però una vegada més, també sabem que una adaptació és incapaç d'explicar tot el que s'explica a la novel·la, moltes vegades ometen informació que consideren innecessària, d’altres simplement afegeixen coses noves i altres vegades el que passa és que els directors es tornen ganduls a l'hora d'explicar les coses perquè consideren que els que s'hagin llegit els llibres, ho entendran. Però què passa amb els altres? Ha de ser la pel·lícula un esquer perquè ens entrin ganes de llegir-nos els llibres? Aquesta deu haver estat la intenció del director, ja que la forma com està narrada i, sobretot, la forma com acaba no ens convida a altra cosa que no sigui sortir del cinema i anar a la nostra llibreria més propera per esbrinar com continua la història, una cosa molt, molt positiva, ja que poques són les pel·lícules que ens instiguen a llegir.

Encapçalant el repartiment tenim Dylan O'Brien, conegut pels ‘serièfils’ per participar a Teen Wolf. El paper protagonista de la pel·lícula li queda massa gran, està bregat en papers més petits en sèries i això es nota, un llargmetratge se li fa massa llarg, valgui la redundància; però és que de vegades se’l veu perdut i mancat de motivació. Com a presència femenina tenim Kaya Scodelario, també coneguda entre els addictes a les sèries pel seu paper d'Efe a Skins UK i que se la veu amb molta més desimboltura. La resta de secundaris es limiten a omplir el buit que se'ls demana, no hi ha res gaire destacable en aquest aspecte excepte que certes cares agradables de veure.

El corredor del laberinto és sens dubte una pel·lícula entretinguda, que intenta tenir un fons més complicat que la típica saga adolescent a la qual estem acostumats. Promet fer-vos passar una estona entretinguda i aconsegueix tenir prou intriga com perquè esperem la segona part amb interès. Resem als déus de Hollywood perquè aquesta primera entrega no quedi en l'oblit com va passar amb segones parts d'altres pel·lícules que mai es van rodar (per exemple, Soy el número cuatro" D. J. Caruso, 2011).