|
|
CRÍTICA
‘Lucy”: un cervell superdotat
Scarlett Johansson, la Lucy titular, tota ella glamur, comença la pel·lícula sent una noia normal i corrent, fins i tot podríem dir que no gaire espavilada, entre altres coses perquè es deixa enganyar per un amic de poc fiar, que en un obrir i tancar d'ulls la fica en un assumpte mafiós i obligada a transportar una droga experimental a l'interior del seu cos. Al cap de mitja hora de pel·lícula, Lucy ja és una noia superintel·ligent, el seu cervell funciona a ple rendiment, al final arriba al cent per cent del seu ús. Què ha passat? Senzillament, que la susdita droga, arran d'un incident violent, ha penetrat en el seu organisme i ha creat una mena de superheroïna letal, amb poders telecinètics que deixarien la pobra Carrie en vulgar aprenenta.
Paral·lelament hem assistit a les conferències que pronuncia un científic (l'ubic Morgan Freeman) especialitzat en el cervell i els seus mecanismes, les teories del qual desenvolupades al llarg de vint anys ratificaran Johansson. Quan, més o menys a meitat del relat, els personatges de Freeman i Johansson entren en contacte, Lucy, que fins aquell moment havia estat una epopeia simplement insensata, embogeix fins a extrems al·lucinants: la seqüència en què l'heroïna viatja físicament, només amb la força de la seva ment, a través del temps (del present als dinosaures, passant pels indis que poblaven Nova York abans de ser ciutat), és un d'aquests moments de cinema boig que queden gravats a foc en la nostra memòria. Se li ha anat l'olla a Luc Besson? Potser sí, però cal reconèixer que aquesta mixtura delirant i absurda de thriller, ciència ficció i "action movie" és un entretingudíssim i joiós passatemps amb aromes de sèrie B sense prejudicis, més o menys en la línia, encara que sense recórrer al gore, d'aquelles fantasies demencials que, sota pavelló d'Empire International, realitzaven Stuart Gordon o Brian Yuzna a mitjan anys vuitanta. |