|
|
SINOPSI
Antoine és un músic de 40 anys que de sobte decideix abandonar la seva carrera. Després de passejar sense rumb durant diversos dies, el contracten perquè s'encarregui del manteniment d'un edifici de pisos. Mathilde, una jubilada que acaba de mudar-se, descobreix una esquerda a la paret del saló i és víctima del pànic. A poc a poc neix una amistat maldestra, però sòlida, entre Antoine i Mathilde.
Filmaffinity.com
|
CRÍTICA
Com un rei antic
"Va dormir sota sostres estranys tota la seva vida / Ara dorm sota terra / Dorm i seguirà dormint / Com un rei antic." Els últims versos del poema Dormint de Raymond Carver es revelen com una inesperada clau d'interpretació dins de la molt sorprenent En un patio de París de Pierre Salvadori, una pel·lícula que fa tabula rasa d'aquesta tendència a l'amabilitat que la presència de l'actriu Audrey Tatou semblava haver inspirat en l'últim tram de la seva carrera. L'espectador reconeixerà aquí abans el Salvadori de pel·lícules que havien temptejat el terreny de la comèdia negra -Blanco absurdo (1993), Los aprendices (1995), Les marchands de sable (2000) i Usted primero (2003)- que el que semblava haver-se acomodat als codis de la comèdia de bons encarnats en la més que innòcua Una dulce mentira (2010). Amb tot, seria injust per a la pel·lícula limitar les seves virtuts a aquesta reconciliació del cineasta amb alguns dels seus vells codis, perquè aquesta feina va més enllà i sembla obrir un nou territori expressiu, on la comèdia del desconcert obre la seva porta a la desesperació i la fondària existencial.
Resulta temptador pensar que ha estat una afortunada decisió de càsting la que ha determinat el particular to de la pel·lícula: el seu protagonista és Gustave Kervern, codirector al costat de Benoît Delépine de comèdies tan revolucionàries com Aaltra (2004), Louise Michel (2008) i Mammuth (2010). El to d’En un patio de París no és el mateix, però la demolida humanitat de Kervern, en la pell d'un músic que busca desaparèixer de la seva vida anterior acceptant una humil feina com a porter, sembla anar infectant de disfuncionalitat aquest retrat d'una comunitat veïnal regida per la neurosi. Kervern aconsegueix mesurar, a través de la seva aparent dramatúrgia del zero (o del mínim esforç), amb un monstre sagrat com la Deneuve, que sembla passar-s'ho aquí tan bé com al Potiche (2010) de François Ozon, en el doble procés de trencar la seva imatge i donar fe de la seva veterana flexibilitat.
Jordi Costa, El País |