Per al director noruec Erik Poppe, la seva última pel·lícula Mil veces buenas noches representa un enfocament més personal que les seves obres anteriors, fins al punt que arriba a descriure-la com a "autobiogràfica". Efectivament, igual que la protagonista, Erik Poppe també va ser fotògraf de guerra i ha sabut plasmar a la pantalla amb efectes devastadors la seva pròpia experiència a l'hora d'equilibrar la vida professional amb la familiar.

"M'he limitat a posar en imatges la meva història", diu. "És molt personal, la pel·lícula explica una història gairebé autobiogràfica. Sembla treta del meu diari. Per això estava obstinat a ensenyar la pel·lícula a la meva filla abans del muntatge definitiu, perquè em digués el que podia mostrar i el que no. També a la meva dona. Però no va ser gens complicat, tot el contrari, estan molt satisfetes amb la pel·lícula. La meva filla se sent feliç que hagi mostrat el que li va passar."

Però els seus éssers estimats no són els únics que han mostrat la seva aprovació al realitzador. Molts fotògrafs de guerra s'han quedat impressionats amb la cinta. "Diversos fotògrafs de guerra coneguts han contribuït a la realització de la pel·lícula", explica Erik Poppe, "i vull que tots sentin que es parla de la realitat de la seva feina i de la seva vida per primera vegada. Vull que puguin dir: ‘Aquesta pel·lícula expressa el meu dilema’."

"Explico històries que contenen aspectes personals", segueix dient el realitzador. "És igual que sigui un thriller o una cinta d'acció, necessito trobar l'enfocament personal. Les històries han de girar entorn de les emocions i els éssers humans, només així l'espectador pot identificar-se amb els personatges. Si no m'identifico amb la història, no crec que el públic ho faci. Per a mi, és un procés terapèutic, intento buscar elements de la meva vida en allò que explico."

El canvi més gran que va fer Erik Poppe va ser parlar a través de la veu d'una protagonista femenina, i explica què el va empènyer a prendre aquesta decisió: "Vaig convertir el meu personatge en dona perquè el dilema fos més taxatiu, més fàcil d'entendre per a l'espectador. Avui dia acceptem amb facilitat que l'home, el pare marxi a treballar, no ens fem preguntes. Però tot canvia tractant-se d'una dona amb una filla petita i una altra d’adolescent. A l’Afganistan, al Pakistan, una dona, una mare podrà parlar amb altres dones, li explicaran històries, però no passarà el mateix si el fotògraf és un home."

Com Rebecca, la protagonista, Erik Poppe segueix lluitant per alliberar-se de la seva primera vocació i encara es desplaça a llocs de conflicte. No obstant això, vol deixar molt clar que les fotos de guerra han de ser fetes per professionals: "Cal que hi vagin periodistes professionals. Actualment, tots els mitjans redueixen els seus enviats in situ, i depenen cada vegada més de persones amb mòbils per cobrir esdeveniments bèl·lics. És absurd. No se sap qui són, així no es pot explicar el que passa, fan falta professionals." [...]