He de confessar que, malgrat tots els seus Goya i del seu èxit de públic, no em va agradar gaire Celda 211: em va semblar una pel·lícula força tramposa (un condemnat a Espanya per 'homicidi en primer grau'?), amb uns grans errors de càsting (a Alberto Ammán se li escapava l'accent porteño de tant en tant, amb la qual cosa un no acabava de creure's el seu personatge) i certes subtrames (com la de l'esposa embarassada enmig de la turba) prescindibles.

Així que [...] m'he enfrontat amb certa prevenció a El niño, la nova pel·lícula de Daniel Monzón, escrita, com aquella, per ell mateix i Jorge Guerricaechevarría. I la sorpresa ha estat monumental, perquè m'he trobat no només amb un dels millors thrillers mai rodats al cinema espanyol, sinó amb un dels millors thrillers de les últimes dècades.

El niño explica dues històries paral·leles que es desenvolupen a la zona de l'Estret. D'una banda, la d'un policia obsessionat per desmantellar una xarxa internacional de tràfic de cocaïna. De l’altra, la de dos amics d'Algesires que somien guanyar diners fàcils i, amb l'ajuda d'un marroquinoespanyol, decideixen dedicar-se al contraban d'haixix a petita escala utilitzant una moto aquàtica. Naturalment, les dues trames acaben convergint en un final espectacular i perfectament filat tant sobre el paper com a la pantalla.

La producció és excel·lent, digna de qualsevol gran pel·lícula de Hollywood. El retrat de la vida quotidiana a banda i banda de l'Estret, realista i naturalista. Les escenes d'acció estan rodades amb pols ferm i molt ben muntades. Els diàlegs tenen autenticitat. Les el·lipsis són les justes i necessàries. El ritme és trepidant, intens i no dóna un respir al llarg de les dues hores i quart de metratge, que s’evaporen en un sospir. I les interpretacions... les interpretacions mereixen un llarg paràgraf apart.

Luis Tosar està sensacional com aquest policia nihilista que ha fet de la seva feina la seva única raó per viure. No queda gaire clar el seu passat, però tot ens convida a intuir la seva incapacitat per portar una vida convencional en família. Els seus duels dialèctics amb Eduard Fernández són brillants, d'ensenyar-los una vegada i una altra a qualsevol escola d'interpretació. Sergi López transmet, com sempre, una inquietant ambigüitat. Bàrbara Lennie compleix amb notable com la companya lleial de Tosar, un personatge que recorda molt la Chamorro de les novel·les de Lorenzo Silva. Jesús Carrossa segueix presentant la seva candidatura a convertir-se en el Walter Brennan del cinema espanyol, encara que el seu accent tancat probablement li limiti d'alguna manera l'espectre de papers. I els debutants Jesús Castro i Mariam Bachir, a més de molt macos, són dos enormes descobriments, que faran parlar molt, i bé, en el futur.

Si cal posar algun però a la pel·lícula, aquest seria l'excessiva importància que li concedeix a la història d'amor entre el protagonista i una jove marroquina que somia saltar a l'altre costat del Mediterrani. No és que estigui mal explicada o que no transmeti emoció, però és un pèl cursi i trenca una miqueta el ritme de l'acció... tot i que també és veritat que concedeix un respir enmig de tant enrenou.

[...] Si us agrada el cinema d'acció o, senzillament, el bon cinema, no deixeu de veure-la. Us fareu un gran favor.