L’alçada de l’amor

Amb les pel·lícules en les quals en el seu punt de partida hi ha un cert atreviment per parlar de coses tan intemporals i essencials com l'amor i el sexe sempre hi ha l'obligació de furgar per part del crític. Fins i tot més que en les històries convencionals, ja sigui perquè la seva essència és tradicional, pacífica o fins i tot moralista. Corazón de León, setè llarg de l'argentí Marcos Carnevale, dels quals tres es van estrenar a Espanya, les discretes Elsa i Fred (2005) i Tocar el cielo (2007) i la nefasta Almejas i mejillones (2000), està sens dubte dins del primer grup, apel·lant des de la base al poder de l'amor per sobre de qualsevol barrera, en principi física, però sobretot social, quan la plebs del voltant no acaba d'entendre una relació (i no para de pressionar en contra) sens dubte desequilibrada: cultural, física, econòmica...

A Corazón de león la base és clara: dona separada, maca, sexy i alta, per una d'aquestes casualitats de la vida, manté una (aparentment) grandiosa conversa telefònica amb un home amb el qual decideix quedar, i quan aquest apareix fa poc més d’1,30 cm. La idea, amb enormes possibilitats, i a la qual en algun moment esporàdic Carnevale li treu partit, es desenvolupa, però, sense poder esquivar tres grans problemes. Primer, que mai es decideix entre la comèdia boja clàssica, la faula més o menys mel·líflua, la bomba hilarant, mordaç i políticament incorrecta, gairebé a l'estil dels germans Farrelly, i la comèdia dramaticoromanticopsicològica, barrejant-les totes sense que el conjunt tingui una clara identitat. Segon, que el presumible atractiu del tipus, bàsicament de retòrica i sensibilitat, ja que físicament Guillermo Francella pot ser de tot menys guapo (i menys, reduït digitalment), és ben dubtós: si ballar salsa, tirar-se en paracaigudes i dir de tant en tant expressions com "in one hour" resulta sexy per a una majoria dels espectadors, tancarem la boca.

I tercer, que l'atreviment tampoc és tal: s'ha optat per reduir amb efectes especials un actor d'estatura normal, i no per un actor afectat de nanisme (com Peter Dinklage, de Juego de Tronos), i en un tema crucial, la seqüència de sexe, Carnevale opta per l'el·lipsi completa. De manera que el que queda és una comèdia que es veu amb cert interès per veure on arriben, però que mai deixa el pòsit del que és veritablement insòlit i reivindicatiu.