Pocs títols semblen fer tant d’honor al seu contingut com L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra. Primer perquè és cent per cent verídic, de fet succeeix en una de les primeres escenes de la pel·lícula. Però en segon lloc, i principalment, perquè és un títol tan còmic com la pel·lícula que representa. Una pel·lícula que al seu torn està basada en la coneguda novel·la del suec Jonas Jonasson, que va publicar el 2009 i va ser tot un rècord de vendes al seu país, de manera que l'adaptació cinematogràfica que porta a terme Felix Herngren té davant seu l'habitual revàlida d'aquells amants del llibre que no veuen amb bons ulls el seu pas al setè art. Una situació a la qual un és aliè pel fet de no haver llegit l'obra original, de manera que ens centrarem exclusivament a parlar de la pel·lícula en si.

Som davant la típica pel·lícula de l'home tan afortunat com hàbil que ha viscut mil i una aventures i que les va explicant en flash-back a algun ésser proper. En aquesta ocasió és Allan Karlsson (magníficament caracteritzat per Robert Gustafsson) qui, mentre s’esdevé la història principal, elabora una narració en paral·lel en què va descrivint a poc a poc tot el que li ha passat a la vida, una vida que va veure la llum al començament del segle XX, per la qual cosa és fàcil imaginar el gran nombre d'esdeveniments històrics pels quals ha travessat. Com dèiem, és una línia argumental que s'ha fet servir bastant en el cinema (tots recordem Big Fish, per exemple), però aquesta vegada es passa del to èpic i pròpiament aventurer al còmic, per això no arribem a sentir que estiguem davant d'una història ja suada. També hi ajuda que no és el principal vector de l'obra, com sí que ho és la trama que es desenvolupa en temps present, encara més plena de situacions estrambòtiques en què és inevitable deixar anar una riallada.

Un dels problemes que sovint pot tenir aquest tipus de pel·lícules és que acabin resultant una mica carregoses o, directament, que es passi del riure al badall. Si es tracta a més d'una cinta de 114 minuts, un metratge quantiós per a una comèdia que es pressuposa lleugera, no era difícil endevinar que aquest podia ser un obstacle insalvable per a la qualitat final del producte. No obstant això, i malgrat que és inevitable que la pel·lícula perdi força en algun moment, en cap moment arriba a tallar el ritme com per devaluar-ne l’interès. Els típics moments dramaticosensiblers que usualment s'introdueixen en les comèdies a manera de descans o pausa narrativa es poden comptar amb els dits d’una mà en l'obra de Felix Herngren, i a més no fa la sensació que aquests siguin prescindibles. En entrar a la mitja hora final, hi ha uns minuts en què sembla que la pel·lícula definitivament se’n va per un mal camí, però amb un parell d'escenes gracioses aconsegueix remuntar el vol i des d'aquí fins al final (un pèl empallegós, tot s'ha de dir) s'aconsegueix rematar la pel·lícula de manera satisfactòria.

Potser si valorem L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra des d'un punt de vista més ampli podem dir que tampoc n’hi ha per a tant, que no deixa de ser una pel·lícula per riure una mica, que funciona simplement com a element d'evasió. Però pensant-ho amb deteniment, cal preguntar-se sobre la dificultat de dur-la a terme de manera satisfactòria. I la resposta és que hauria estat fàcil caure en algun dels errors que hem esmentat abans, a més que alguna de les escenes que ara ens semblen bones podrien haver fet vergonya aliena si no hagués encertat amb el càsting o si hagués caigut en la temptació d'una volta de rosca més a la comicitat fins a arribar al grotesc (com va passar amb certa sèrie que va acabar amb el despertar de Resines, per exemple). Així que en aquest sentit no cal treure cap mèrit a la pel·lícula de Felix Herngren, que aconsegueix mantenir gairebé dues hores de comèdia amb una bona realització (també en l'apartat d'efectes visuals, per cert) i que compleix de meravella amb la seva comesa de fer riure el públic.