CRÍTICA
[...] La història de Mil maneras de morder el polvo ens transporta a l’Amèrica del Nord de finals del segle XIX, on les malalties i la mort aguaiten des de qualsevol cantonada. MacFarlane és el característic noi bo amb expressió d'innocència que es veu castigat per la indiferència del destí. És, llavors, quan apareix Charlize Theron, la noia explosiva que reconduirà el seu protagonista pel camí correcte fins a un insospitat, però no per això espectacular, final.
Charlize Theron, aquella rossa radiant que sembla estar banyada en mars d'or a compte del magnat Christian Dior; Liam Neeson, amb el seu aire desmanegat i aquest aspecte bergant però entranyable; Amanda Seyfried, amb aquest rostre tan hieràtic que seria l'enveja dels mateixos egipcis, o Neil Patrick Harris, amb un carisma que solament George Clooney podria superar, són alguns dels personatges que formen l'elenc de Mil maneras de morder el polvo, a més del mateix MacFarlane. De principi a fi, aquesta faràndula comporta amb si mateixa una passarel·la de cameos de Hollywood que ens fan pensar que és més que probable que estiguin aquí com a factor trampa, és a dir, el fet que els vegis, els reconeguis, deixin anar alguna ocurrència i empatitzis amb ells no serveix per a res més que per aixecar els moments més abismals de la pel·lícula.
Mil maneras de morder el polvo és una comèdia personal, una història amb uns personatges i uns diàlegs característics del seu autor. No és una trama nova. No són personatges frescos. No et trencaràs el cap pels seus girs de guió. Però té aquesta cosa que és innata del seu iniciador. Amb una idea lineal, sense alts i baixos ni sorpreses, amb moments divertits i moments tan avorrits que et recorden aquests moments en què vas conduint i no saps com has arribat fins a 'X` lloc perquè estaves pensant en altres coses. És una pel·lícula més per al prestatge d'un videoclub. No obstant això, reiterant-me en el que ja he dit, té aquesta cosa que fa que pensis que, potser, MacFarlane tingui una qualitat -o no-: fer la seva feina de la mateixa manera però en mil situacions diferents.
No obstant això, deixant de banda certs moments insípids i uns 20 minuts sobrants de metratge, m'ha passat una cosa insòlita en aquests últims anys. Si molts pensen, entre ells jo, que darrerament els tràilers són superiors a les pel·lícules que representen, en aquest cas succeeix el contrari. Després de veure l'avançament de dos minuts em vaig crear una perspectiva del que em trobaria; un film tediós, dirigit per un còmic vingut a menys. I no és que m'hagi trobat amb una cosa semblant a Un cadáver en los postres però sí que és veritat que MacFarlane ha aconseguit que deixés anar unes quantes rialles al llarg de les seves gairebé dues hores de treball. I això, al meu parer, és un treball ben fet.
D'una banda, el millor de Mil maneras de morder el polvo és l'impecable monòleg sobre la mort que recrea Seth MacFarlane on, satíricament, critica els mitjans de l'època per sobreviure sostenint que és més fàcil morir de camí cap al bany que mantenir-se amb vida i el xocant gest de complicitat a la trilogia de Regreso al futuro. Tanmateix, d'altra banda, el pitjor és com s'allarga una història que no dóna per a tant.
José María Santiago, cineralia.com |