Mantis juvenils

En l'Amèrica del concert elles són el desconcert, les adolescents que es rebel·len

Als Estats Units dels anys cinquanta no totes les noies es conformaven a ser Betty Draper o Trudy Campbell, passives esposes gerro de Mad men, perfectes darrere de les seves faldilles acampanades, la seva aparent placidesa i la seva perfecció de tanca blanca de casa impol·luta pintada per Norman Rockwell (no per Edward Hopper). I una d'elles havia de ser la novel·lista Joyce Carol Oates: “Els lemes secrets no tenien a veure amb la memòria, sinó amb el pesar i els remordiments i el sentiment de culpa i el penediment i el pecat, coses que altra gent més feble podia sentir”, va escriure a Puro fuego. Gent més feble, potser com Megan o Trudy, una espècie que l'escriptora registra gairebé fora de camp en la seva novel·la, adaptada pel francès Laurent Cantet en la dolorosa i deliberadament ambigua Foxfire: confesiones de una banda de chicas, primera pel·lícula en anglès del director de La clase.

En l'Amèrica del concert elles són el desconcert, una colla de (gairebé) adolescents que es rebel·len com les dones que aspiren a ser i que potser ja són. Contra el poder establert, qualsevol d'ells, però sobretot contra l'home, representat aquí per una colla de petercampbells amb alè de whisky i constant erecció. Això sí, Cantet, com Oates, fuig de l’esquematisme i retrata una colla de noies de gran valor, però, alguna d'elles, a un pas de la demència, en aquest moment en el qual l'idealisme, la utopia i la revolució s'obren pas a dentades que no acaben de controlar-se i que culminen en fatalitat, a l'estil de Criaturas celestiales. Potser la revolució sigui això.

La banda sonora del grup canadenc de folk Timber Timbre li atorga una estranya atmosfera, entre la desolació i l'esperança, i, encara que lluny en ambient del seu cinema social contemporani, la càmera de Cantet (o, millor, les dues càmeres, perquè així es van rodar les seqüències de grup, cosa que evita el convencionalisme del pla-contraplà) no perd el seu estil documental. Concha de Plata a la millor actriu a Sant Sebastià per Katie Coseni (per què no Raven Adamson?), Foxfire inspira sensacions tan complexes que cadascú haurà de ser l'encarregat de treure conclusions, allà on alguns confonen la independència amb el lesbianisme i l'heroisme amb l’antiheroisme.