La filla de la llàgrima

Cada vegada passa menys temps entre el llançament d'un llibre i la seva adaptació per a la pantalla gran, i sobretot si es tracta d'un best seller que apunta a un públic adolescent. Amb Bajo la misma estrella ('The fault in our Stara', 2014) es va intentar fer-ho al més ràpidament possible, i a més comptar no només amb un prometedor director, Josh Boone, per trobar el to just, sinó que els productors també es van assegurar el protagonisme d'estrelles d'una franquícia teen que assegurés l'èxit immediat.

Shailene Woodley i Ansel Elgort de la recent Divergent ('Divergent', 2014), i que si bé en la pel·lícula anterior feien de germans, en aquesta oportunitat seran Hazel (Woodley) i August (Elgort), els amics que en Bajo la misma estrella s’acabaran enamorant profundament, més enllà de les limitacions que els seus cossos els posaran per fer-ho.

La pel·lícula explica la història real de la Hazel (perquè en l'arrencada n'hi ha una altra que a ella li agradaria narrar, però és apòcrifa), una jove molt espavilada que intenta portar una vida normal, tot i patir el seu càncer de tiroide, el qual gràcies a una droga experimental ha pogut superar fins ara. Immersa en una rutina de realitys, pastilles, metges, més pastilles i teràpies, i a més de conviure amb una mare sobreprotectora (Laura Dern), només troba en les paraules d'un llibre anomenat Un dolor Imperial, i que ja ha llegit mil vegades, el consol i la força per encarar cada dia de la seva existència.

Un dia, a la teràpia a la qual assisteix per petició i exigència dels seus pares, coneix l'August, i allà el seu món canviarà, perquè el jove intentarà de totes totes poder treure-la de la seva no reconeguda depressió i, principalment, la farà sentir una dona amb possibilitats de participar d'un joc amorós del qual creia que mai seria part, i menys a la seva curta edat.

Tot i treballar sobre els clixés de les clàssiques històries dramàtiques que, independentment de conèixer el final, o pressuposar-lo per endavant, conviden l'espectador a anar al cinema amb una capsa de mocadors a la mà, el director Josh Boone aconsegueix alguns diàlegs, cosa a la qual ens té acostumats des del seu gran debut Un invierno en la playa ('Stuck in love', 2012), que colpeixen i fan mal, i que no passen desapercebuts a ningú que s'apropi a aquesta gran història d'amor, superació i amistat.