La Romania postcomunista

Després de la caiguda del Teló d'Acer el 1989 i la mort de Nicolae Ceausescu, el cinema romanès va prendre nous rumbs gràcies a Cristian Mungiu, Cristi Puiu, Corneliu Porumboiu, Cristian Nemescu, Catalin Mitulescu o Radu Muntean, cineastes que no només han insuflat aire fresc a una cinematografia, fins a aquell moment, a l'ombra després d'haver deixat enrere la nova onada de cinema romanès, sinó que a més ho han fet mitjançant treballs molt elaborats visualment, amb una oberta mirada crítica no solament al seu passat més recent (el comunisme) sinó també a un present (democràtic i liberal) que s'obre ple d’incògnites i amb una aposta gens complaent a l'hora d'utilitzar el cinema com a eina per aconseguir l'anterior. Alguns cineastes han optat per centrar-se en els anys del comunisme, mirant-los en si mateixos així com rastrejant en el present què queda d'allò, quines són les petjades encara visibles en la societat romanesa; d’altres han preferit centrar-se en la realitat actual encara que sonin ressons del passat, el qual es presenta a vegades més per omissió que per la seva presència explícita.

Calin Peter Netzer s'inscriuria en el segon grup com demostren les seves primeres pel·lícules, Maria (Maria, 2003) i Medalla de honor (Medalia de onoare, 2009) així com l'última, Madre e hijo (Pozitia copilului, 2013). En aquesta, Netzer planteja una situació simple en aparença: un nen d'una família humil és atropellat quan un conductor que avança un altre vehicle no pot reaccionar per l'excés de velocitat. Al volant hi ha Barbu (Bogdan Dumitrache), un jove que s'enfronta a una condemna de presó si la seva mare Cornelia (excel·lent Luminita Gheorghiu) no ho impedeix gràcies al fet que, com a membre d’una família molt acomodada, té prou contactes per fer trucades i intentar alegrement subornar per tal que el seu fill no acabi entre reixes. A partir d'aquest senzill, i gens original, plantejament, Netzer construeix una pel·lícula que s'obre en dues direccions. D'una banda, el cineasta enfronta una mare autoritària, segura de si mateixa, que manega la família al seu antull i, si pogués, tota la resta, enfront d'un fill (i un pare, personatge tangencial en la pel·lícula, sense identitat, quelcom totalment deliberat) sense identitat, fill de certa opulència, que viu en la inconcreció, de manera erràtica, sense ser capaç de prendre una decisió per si mateix. Cornelia assumeix que la condemna al seu fill és també una condemnada per a ella. Durant una conversa entre Cornelia i Carmen, la parella del seu fill, queda constància d'aquesta postura matriarcal i autoritària. És una mare que vol salvar el seu fill i Netzer mostra aquesta reacció com a natural, però la matisa obrint Madre e hijo cap a aquesta altra direcció a la qual ens referíem. Perquè Cornelia, en la seva capacitat, des d'una falta total de moral pel que fa als altres, no dubta a comprar testimonis falsos o fer servir les seves influències per controlar-ho tot. Així, entre mare i fill no només s'obre una bretxa entre dues persones que afronten les coses d'una manera diferent, sinó que s'alcen com a representants de dues generacions diferents dins d'un país en reconstrucció. Cornelia, amb els seus actes, el que demostra és com a la Romania actual els diners són el salconduit, o poden ser-ho, encara que amb això es faci més evident la distància entre bretxes socials.

Netzer juga amb ambdues direccions, les enfronta; busca que l'espectador comprengui la mare que vol salvar el seu fill costi el que costi, però també mostra l'altra cara, les formes amb què la mare opera i, sobretot, les conseqüències socials que poden tenir els seus actes. Netzer pren distància, la qual cosa no vol dir que no prengui cert partit, però els seus interessos són més observacionals. Per això opta per un estil de tall més aviat minimalista en el qual cada enquadrament està treballat a la perfecció, eliminant qualsevol ornament que pugui corrompre el treball formal. Utilitzant la càmera en mà, ens apropa als personatges, crea nerviosisme, també certa sensació objectiva, gairebé documental si es vol. Hi ha fredor en la proposta, però una fredor que busca crear distància a pesar que, com dèiem, aquesta càmera en mà ens situï molt a prop dels personatges. Aquesta dualitat, que es relaciona directament amb aquesta altra dualitat entre la qual es debat l'espectador, dóna forma a la magnífica Madre e hijo.

El millor: La posada en escena de Netzer i Luminita Gheorghiu.
El pitjor: El que ha trigat a ser estrenada…. i això que va guanyar a Berlín.

Israel Paredes, sensacine.com