“LA VIDA INESPERADA”: espanyols a Nova York

La pasta de què estan fets Juanito i Sandra, els personatges que encarnen Javier Cámara i Carmen Ruiz, és la mateixa que la d'aquells adorables còmics de la llengua que tan magistralment va esculpir Fernando Fernán Gómez a El viaje a ninguna parte. Només que en comptes de recórrer els polsosos pobles de la Meseta, van aconseguir instal·lar-se a Nova York, amb somnis de glòria finalment truncats: es guanyen la vida actuant en un teatre de mala mort amb casposos repertoris folklòrics. L'arribada de Jorge (Raúl Arévalo), el cosí de Juanito, que s'instal·la a l' apartament, anima la funció. Arriba, en teoria, per passar uns dies a la ciutat dels gratacels, perquè a Espanya l'esperen xicota i casament, però no ho té gaire clar, ja que a la primera de canvi comença a fer entrevistes de feina. De fet, cap personatge de la pel·lícula té les idees clares. Tampoc les dues noies americanes, interpretades per Tammy Blanchard i Sarah Sokolovic, que mantenen fugaces relacions sentimentals amb Juanito i Jorge, respectivament.

La inestabilitat, la indecisió, la por a fer un pas en fals... Aquests són alguns dels temes que aborda La vida inesperada, el segon llargmetratge de Jorge Torregrossa (després de l'irregular exercici de ciència-ficció Fin), escrit per Elvira Lindo. Una comèdia dramàtica i profundament melancòlica que se sosté en peu gràcies a la proximitat amb què ens arriben els personatges, als quals director, guionista, actors i actrius han aconseguit insuflar credibilitat.

Encara que moltes de les situacions siguin summament convencionals i d'altres resultin sobrants (sense anar més lluny, les classes de castellà i/o cuina que Juanito imparteix en les seves hores lliures), estan descrites amb un sabor personal.

Menys personal és el to woodyallenesc amb què Torregrossa envernissa la seva obra (no hi falta la imatge del banc i el pont), potser tan sols un homenatge a l'autor d'Annie Hall i Manhattan, un caprici, però sens dubte innecessari.