Miele suposa el debut en el llargmetratge de la cèlebre actriu Valeria Golino, que ve emparat pel seu pas a Canes dins de la secció Un certain regard. [...]  La pel·lícula es basa en una novel·la de Mauro Covavich i centra el seu protagonisme en Irene, que ajuda tots aquells malalts que desitgin concloure la seva vida facilitant-los els mitjans per aconseguir una mort digna. Anomenant-se així mateixa “Miele”, la jove toparà amb el senyor Grimaldi, els motius del qual per acabar amb la seva existència posaran en una cruïlla moral la protagonista.

Realment notable i interessant resulta el pas de la popular Valeria Golino a l’altra banda de la càmera, i més encara quan ho fa utilitzant un tema de rabiosa actualitat gairebé sempre inundat de polèmica. El primer que atreu l’atenció de la pel·lícula és la seva inesperada maduresa, no només per tractar amb molta temprança la complicació de la seva temàtica sinó per la impressió d’un aspecte visual molt treballat, amb certs valors estètics molt definits. Sota una narració amb un treball cap al ritme realment encomiable, Golino no escatima a l’hora d’experimentar amb el plànol (especial predilecció pel detall) i la utilització de recursos visuals sota un segell autoral molt meritori, sense caure en l’oblit en el tracte de l’assaig del seu discurs.

Narrativament ampul·losa, Miele es manté fidel a les seves ínfules autorals però sense caure en la pretensió barata. Direcció subtil i vital mantenen en peus un film que en primera instància destaca per la fluïdesa visual del seu plantejament, recobert per un embriagador treball de fotografia. El personatge principal ens és presentat amb una enteresa moral ben definida durant el primer acte de la trama. Assistim al seu meticulós mètode de treball en el seu paper d’àngel de la mort, veiem com el seu codi ètic davant un tema tan moralment discutit com l’eutanàsia està construït amb enteresa i podem fins i tot empatitzar amb aquest rol que abans de res creu que està duent a terme un gran benefici per a la societat, assumint una clandestinitat implícita.

Golino es recolza en el físic de Jasmine Trinca per compondre un personatge molt icònic, excel·lentment definit a força de subtils detalls i amb certes anotacions estètiques. El punt d’inflexió i especial motor de la història serà quan Irene, la nostra protagonista, topi amb el personatge interpretat per Carlo Cecchi, de qui és sensacional veure com esprem al màxim el seu rol malgrat unes intervencions petites. L’enteresa moral d’Irene s’esvaeix, assistim a una lluita interior de la qual Golino treu un màxim profit basant-se en allò perspicaç, ja que fuig de caure en el predictible per utilitzar això en l’empaquetatge estètic de la narració. Trinca i Cecchi ofereixen un duel interpretatiu directe, subtil, gens convencional i aconsegueixen, tenint en compte una temàtica tan donada al sentimentalisme com aquesta, certa sorpresa en el seu tractament.

Miele ofereix una deconstrucció interior que sedueix tant pels seus valors narratius com formals, i és d’agrair com la pel·lícula ofereix el debat de l’eutanàsia només com a escenari terrenal (el moll del film podria traslladar-se a altres àmbits sense patir cap tipus de variació en les seves intencions) sense posicionar-se per cap de les postures de la controvèrsia. Golino ofereix una lectura paral·lela, en la qual deixa que l’espectador tregui les seves pròpies conclusions. Una obra personalíssima, madura, sincera en les seves pretensions i amb un treball narratiu molt més complex del que aparenta. Una de les pel·lícules de l’any.