Ni el Pardo d’Oro obtingut al prestigiós festival de cinema de Locarno l’estiu passat, ni l’espectacular circuit de festivals posterior (Toronto, Mont-real, Viena, Busan, Londres, Torí, Goa, Mar de Plata i els que seguiran en el futur com Nova York o Rotterdam), ha pogut assegurar la correcta estrena catalana d’Història de la meva mort, la pel·lícula més recent d’Albert Serra i, de lluny, la cinta catalana més rellevant dels darrers anys (al marge que pugui trobar el seu públic, o no).

Amb aquest currículum s’esperava que, a l’hora de les nominacions als Premis Gaudí, l’Acadèmia del Cinema Català tindria molt en compte la pel·lícula de l’enfant terrible banyolí. Però no ha estat així, Història de la meva mort ha estat nominada en aquelles categories en què, com també passa a Hollywood, es distingeixen les pel·lícules d’època: les molt dignes categories (tot sigui dit) de millor fotografia, direcció artística, vestuari, maquillatge i perruqueria. És innegable que la cinta destaca en aquests aspectes, però ha estat retirada de la cursa per la millor pel·lícula i el millor director, premis que Serra ja va obtenir amb El cant dels ocells, en benefici d’un cinema més comercial.

Com tots els films de Serra, Història de la meva mort presenta una estructura de road movie. En aquest cas es planteja un viatge real, el de l’hedonista i conqueridor il·lustrat Giacomo Casanova des de la llibertina França fins als Carpats, lloc on té previst retirar-se per redactar les seves memòries. Però la llum inicial serà substituïda pel mal i les tenebres quan un sinistre comte Dràcula faci la seva aparició. Per art de màgia, de la mateixa manera que un alquimista podia transformar merda en or, el guió de Serra es converteix en un sorprenent exercici de literatura comparada. La narració ens permet ser testimonis del pas d’un relat biogràfic real (cal no oblidar que Casanova és un personatge històric) a una ficció impregnada per la moral repressiva d’època victoriana encarnada en la lúgubre figura del vampir (amb Stoker com a inspiració). Un encreuament impossible entre realitat i ficció, entre la vida i la literatura.

El narcisisme marcadament escatològic de Casanova, el seu egotisme vanitós, ens és presentat a través de les converses literàries amb els senyors i criats de la casa que l’acull però també mitjançant el sexe i la coprofàgia. Uns trets que Vicenç Altaió, el poeta i crític d’art, ha fet seus combinant-los amb grans dosis d’humanisme. Altaió és, sens dubte, l’actor revelació i revelador del film amb la seva interpretació seductora del llibertí italià. Per contra, el to crepuscular i pessimista del tram final té molt a veure amb les magnètiques i misterioses aparicions vampíriques d’Eliseu Huertas sembrant caos i dolor al seu pas. Els seus crits, desesperadament rabiosos, recorden els gemecs existencialistes de l’últim pla de Teorema de Pasolini. Casanova i Dràcula, dos caràcters que ja tenen un lloc d’honor a la galeria de personatges d’en Serra habitada, fins ara, pels reis mags, Don  Quixot i en Sanxo.