"Guillaume y los chicos, ¡a la mesa!": Sóc o no sóc?

Sovint els fills se’ns assemblen, diu Serrat en una cançó. El problema de Guillaume Gallienne, com a personatge del seu propi film, és que s’assembla tant a la seva mare que ell mateix ja no sap qui és. O què és.

A mig camí entre la confessió i l’exploració de la pròpia opció sexual, aquest Guillaume... va néixer com a obra teatral. Del format conserva la gosadia formal, amb Guillaume... en mans de Guillaume Gallienne, actor de la Comédie que a França és com el certificat de gran actor. Assumint no només la seva pròpia persona sinó la de la seva mamà. El desafiament, com a obra teatral passada al cinema, consisteix a trencar aquesta quarta paret entre públic i espectador: un mur que, en l’arrencada, no aconsegueixen demolir aquestes sevillanes impostades –tan del gust francès– que Guillaume es marca en un inútil viatge iniciàtic a La Línea de la Concepción. Però que cauen, com les muralles de Jericó, a cop de sinceritat. A mesura que es fa evident la veritat del personatge i la incògnita d’un dubte. Sóc o no sóc?

El to mai és realista: és confessional. D’intimitat. I va guanyant en el film a mesura que aquesta intimitat amb Guillaume es fa més sentida i certa. Menys teatral. Guillaume y los chicos, ¡a la mesa! va, doncs, de menys a més. Fins a acabar –en els seus últims deu minuts– en una nota alta i punyent. Posem que amb la intensitat d’una sentida cançó de Brel. On la tragèdia del descobriment es tempera amb l'entrega de l’amor. Un drama disfressat de comèdia. Transvestit, es podria dir.