L'últim retall d'humanitat

[...] Els que han vist ja 16 vegades Los Tenenbaum ('The Royal Tenenbaums', 2001) i any rere any intentaven fer comprendre als seus amics i coneguts el geni que hi havia al fons d'aquestes pel·lícules ara deuen sentir-se molestos. Les noies que durant anys han fumat d'amagat i s'han vestit de Margot Tenenbaum ara han de compartir butaca amb no iniciats en l'univers del director texà. L'Acadèmia de Cinema i les grans productores han convertit en esdeveniment el que abans era una trobada casual de persones descatalogades que volien provar sort a veure’s reflectides a la pantalla.

Però entre els que tenen una manera especial de veure i transformar el que els envolta sembla que hi ha un vincle irrompible, com el de Wes Anderson i el seu públic primigeni. El director té una d'aquestes firmes que són tan estranyes en el seu traç i elaboració que s'identifiquen molt ràpid, però també triguen moltíssim a oblidar-se. A El Gran Hotel Budapest ('The Grand Budapest Hotel', 2013) aquesta signatura la reconeixem només agafar la ploma, una mostra més d'aquesta fidelitat al seu públic, i sobretot a si mateix.

En aquest nou viatge ens traslladem a una república imaginària de l'Europa de l'Est en un període de la història del segle XX que (de forma irònica i cruel per als que ho van viure) es coneix com "d'entreguerres". Aliè al que s'acosta i impertorbable en el seu deure es troba apartat a la part alta d'alguna serra el Gran Hotel Budapest, un resort de luxe que manté amb esforç el miratge de grandesa del que un dia va arribar a ser. Aquest és el destí que comparteix amb el seu cap de personal, Monsieur Gustave: seguir tocant mentre el vaixell s'enfonsa i mantenir l'esplendor i els jocs d'artifici mentre el món s'ensorra. Això comporta donar l'esquena a la realitat i viure en un món autogenerat en què l'ocupació total és la felicitat. Ralph Fiennes entra per la porta gran a la gran família cinematogràfica que Wes Anderson ha creat al llarg de la seva filmografia amb una interpretació que alterna la comicitat autèntica i el patetisme inherent a un personatge que viu d'aparentar, però que també és autèntic en si mateix (una mena de gigoló d'octogenàries que no pot passar tres frases sense recitar poesia clàssica).

En la configuració d'aquesta Europa turbulenta Anderson sembla tenir clars els seus referents, compartint el plantejament fonamental que la guerra és un procés absurd de destrucció i irracionalitat sobre el qual prevalen valors com l'honor i el coratge, pacientment transportats per les persones de qui menys es podria esperar (el mateix Fiennes, el grum de l'hotel i la valenta pastissera). La simbologia inventada per catalogar els exèrcits que es proposen acabar amb el món civilitzat ens retrotreuen a la que va idear Charles Chaplin a El gran dictador ('The Great Dictator', 1940), com si no existís la necessitat de posar noms i etiquetes a allò merament destructiu.

L'absurd de les batalles que omplen els llibres d'història s'estén als petits conflictes del dia a dia, baralles familiars com la disputa per una herència, que poden engendrar tant rancor com les declaracions internacionals de guerra.

Davant uns ideals basats en l'odi i la segregació, Anderson sobreposa els més autèntics de la nostàlgia ben entesa i la consagració al deure de Monsieur Gustave (l'últim retall d'humanitat), i els de l'amor veritable i la fidelitat al mestre del grum Zero (gran descobriment el del jove Toni Revolori). Tots dos conformen una parella equilibrada de murri xerraire i lacònic estranger que recorda en molts moments la de Gene Hackman i l'afable indi Kumal Nayar a Los Tenenbaum. El director, amb els seus ja arxiconeguts plans frontals, juga amb les personalitats dispars dels seus protagonistes introduint acudits visuals i manejant amb soltesa els silencis, més fins i tot que les llaunes de Fiennes.

[...] L'escriptor i narrador de tota aquesta història (un suposadament reconegut novel·lista d'aquesta república imaginària) confessa que el seu èxit i el de molts companys no rau principalment en el que ells inventen, sinó en les històries que altres els expliquen a partir de les quals conformen els seus relats. Acompanyat de diversos coguionistes al llarg de la seva carrera, Wes Anderson ha estat capaç de crear les seves pròpies històries i fer que semblin reals, com contes, relats, o àlbums de fotos de gent que li ha explicat les seves alegries i les seves penes. Gent molt rara, és clar.