Ventura Pons és sens dubte el director català -i fins i tot m’atreviria dir de la Península- més regular que hi ha actualment. D’una manera constant i continuada ha anat produint, escrivint i dirigint pel·lícules des que va començar en aquest món, ja fa molts anys. Ha conreat diversos gèneres, per no dir tots. El documental social, amb la seva primera creació l’any 1978 amb Ocaña, retrat intermitent, o El gran Gato (2002). L’adaptació de novel·les, tant de caire social, comèdies o dramàtiques com La rossa del bar (1986), basada en la novel·la de Raul Nuñez; les adaptacions de les novel·les de Lluís-Anton Baulenas Amor idiota (2004) o A la deriva (2009); d’en Quim Monzó El perquè de tot plegat (1994) i Mil cretins (2010); La vida abismal (2006) de Ferran Torrent, entre altres. Adaptacions teatrals, com Actrius (1996) de Josep M. Benet i Jornet; de Sergi Balbel Carícies (1997) o del mateix autor Forasters (2008), per posar alguns exemples. També ha jugat amb la comèdia, com la seva segona pel·lícula que va tenir un èxit memorable de públic El vicari d’Olot (1981), Què t’hi jugues Mari Pili? (1990), Aquesta nit o mai (1993), per donar alguns títols.

Per tant, Ventura Pons, no s’ha estancat en un camí fàcil, sinó que s’ha arriscat en diverses propostes i maneres diferents d’explicar històries. [...]

El cinema de Ventura Pons és reconegut arreu i de vegades massa oblidat entre nosaltres.

Ara, ens presenta una nova creació. Torna a la no-ficció, a explicar-nos una història real com ho fa ver amb Ocaña o amb en Gato Pérez. En aquest cas ens descobreix un personatge que no és conegut pel gran públic, tot i que és un artista i un personatge entranyable, el d’Ignasi Millet, de pares artistes, restauradors; ofici que ell continua i arriba a ser uns dels millors restauradors del país i part de l’estranger. Un personatge de Barcelona, català, independentista i actualment a l’atur.

Ignasi M., el personatge, t’atrau des de les primeres imatges. T’enganxes en les seves històries, anècdotes, amb la manera de parlar: una veu clara, intensa i segura. I, sobretot, pel seu optimisme, la seva alegria i les seves ganes immenses de viure.

I el que més et sorprèn d’aquest personatge que molt hàbilment Ventura ens està mostrant és el fet que, d’entrada, viu una vida que esdevé negativa i una mica

estranya: és seropositiu. Pren 28 pastilles al dia. Casat i amb dos fills. Va sortir de l’armari i és va declarar homosexual convençut i actiu; va deixar la dona i al cap d’un temps la dona se’n va a viure amb una altra dona. El seu pare, ja gran, no té bones relacions amb la seva mare i ja ha tingut més d’un intent de suïcidi. Fa poc que hagut de tancar la seva empresa a causa de la crisi que estem aguantant. Tot això i més és Ignasi M. I en canvi, veus tota la pel·lícula amb un somriure.

I el més difícil encara, durant tot el recorregut de la pel·lícula veurem l’Ignasi parlant amb el seu pare, la seva mare, la seva exdona, la seva exsòcia, els seus dos fills, els amics de Sant Cugat, que és on viu, els metges i les infermeres. I sempre en positiu.

Si no fos perquè és real, el personatge d’Ignasi M. semblaria tret d’una de les pel·lícules de Frank Capra. Però no, és una nova aportació de Ventura Pons al cinema, al cinema català, al cinema internacional.