Una comèdia espanyola eclipsa la Secció Oficial

No hi ha qui entengui aquests festivals. O no hi ha qui entengui la seva política pel que fa al cinema espanyol. Això almenys és el que molts deuen pensar. A Canes no va haver-hi participació espanyola en cap de les seves competicions. A Locarno, per contra, es van presentar fins a tres pel·lícules. Una d'elles es va endur el primer premi, Història de la meva mort, d'Albert Serra, i una altra, Costa da Morte, el premi al millor director emergent per a Lois Patiño. Abans que arribi Sant Sebastià amb la seva allau de cinema espanyol, sospito que per a tots els gustos, Venècia ens sorprèn amb una pel·lícula espanyola inusual en el panorama de festivals però que ni tan sols és en la seva Secció Oficial. La programa una secció paral·lela, Giornate degli Autori, com a pel·lícula de clausura. Com podem parlar-ne tan aviat, després del primer dia del festival? Doncs senzillament perquè la projecció de premsa ja s’ha fet, d’una manera una mica inesperada.

Tot semblaria confabular-se contra 3 bodas de más, la tercera pel·lícula de Javier Ruiz Caldera després de Spanish Movie i Promoción fantasma, algú que amb títols com aquests en la seva filmografia diríeu aliè al món dels festivals. 3 bodas de más, que s'estrena a Espanya al desembre, és la típica producció que no necessita els festivals per promocionar les seves vendes internacionals. La seva presència a Venècia parla clar i net de la confiança que les Giornate i els seus productors han dipositat en aquesta pel·lícula. Aquesta confiança no manca de fonament. 3 bodas de más és una més que agradable sorpresa. Una comèdia tal com Déu mana, és a dir, una comèdia que no s'avergonyeix de ser-ho i que explota amb enginy els mecanismes del gènere. No és poc tractant-se del cinema espanyol, que no conjuga amb gaire freqüència la comèdia amb la intel·ligència i que habitualment busca subterfugis (socials, principalment) amb els quals s'intenta marcar distàncies amb el propi gènere. Res d'això ocorre amb la pel·lícula de Ruiz Caldera. Tampoc ell deixa passar l'oportunitat de treure a relluir el seu coneixement dels clàssics del gènere, des de La fiera de mi niña o Bienvenido Mr. Marshall! fins a La boda de mi mejor amiga, però la seva pel·lícula és abans de res una mostra de comèdia inequívocament contemporània, diríeu que més inspirada pels exemples de la Nova Comèdia Americana i els seus personatges peterpanescos que per la comèdia televisiva espanyola. D'aquí emana aquesta saludable combinació entre comèdia romàntica i comèdia escatològica que dóna lloc, per exemple, a un dels gags més brillants de la història del cinema espanyol. Dels més brillants i dels més bèsties i políticament incorrectes, que cal dir-ho tot. Farà parlar, sens dubte.

[...]