La resta és silenci

Michael Haneke proposa una pel·lícula commovedora i demolidora a parts iguals, una meravella artística i humana que provoca una allau d'emocions que acompanya l'espectador durant llarg temps una vegada abandona la sala.

Georges (Jean-Louis Trintignant) i Anne (Emmanuelle Riva) formen un acomodat matrimoni octogenari, professors de música retirats. L’edat no perdona, hauran d’afrontar-ho. Qui segueixi amb admiració l’obra de Michael Haneke pot esperar tot el millor d’Amor, el seu últim treball, amb el qual ha rebentat els últims Premis de Cinema Europeu i li ha valgut la Palma d’Or a Canes. Per a la resta d’espectadors hem de dir que és una absoluta meravella, una obra mestra que provoca una allau d’emocions, sincerament, difícil de descriure amb paraules. Però que la lloança i la qualificació màxima no confonguin el lector: s’abandona la plàcisa foscor de la sala absolutament baldat, tocat profundament. Una sensació que triga a diluir-se.

“Encara t’he d’explicar moltes coses”. Commovedora, per descomptat, fins a límits insospitats. Però també dura, torbadora, delicada, rude, bella, implacable, aspra i neta, i tots aquells adjectius que puguem aplicar a la vida mateixa, aquest pols que algun dia ha d’acabar. I en aquest crepuscle, en aquest albirar el final situa Haneke el seu ull, tan punyent i lliure de concessions com és habitual. Ambientada gairebé totalment al pis on la parella principal ha protagonitzat una vida en comú al llarg de dècades de companyia, la fuetada que avisa que tot acabarà aviat, i que el camí fins al descans no serà fàcil, arriba amb la mateixa espontaneïtat amb la qual es desenvolupa aquesta història bella i fosca, aquesta nua visió que de l’increïble poder de l’amor té el cineasta austríac.

Pot ser que ni tan sols necessités un espectre tècnic tan superb, però dins d’aquest conjunt de perfecció més enllà del cinematogràfic trobem unes tremendes direcció artística, fotografia i edició, obviant fins i tot un acompanyament musical clàssic que estremeix de manera entendridora. Haneke, a part d’això, filma amb la seva calma intrínseca, abandonant-se a les magistrals lliçons interpretatives d’un superior Jean-Louis Trintignant i una Emmanuelle Riva la lucidesa de la qual ni tan sols intentarem catalogar, perquè no li faríem justícia en cap cas. Per descomptat, Isabelle Huppert solament necessita uns minuts en pantalla per omplir-ho tot com la filla que tots som, hem estat o ens tocarà ser en algun moment. Amor. Sense més. La resta és silenci.