La tretzena esmena

Hercúlia producció que sorprenentment s’allunya del que podria semblar un mastodont spielbergià en voga. Pedagògica, didàctica, superpolítica, absent de grans fastos i èpiques batalles en el fang. Tècnicament i humanament excel·lent.

La Guerra de Secessió segueix el seu curs. L’esclavitud segueix el seu curs. És moment d’afrontar temps durs, i Abraham Lincoln (Daniel Day-Lewis) ha de resoldre la papereta de la millor manera possible. Steven Spielberg dirigeix Lincoln, hercúlia i evident aspirant a les principals categories dels propers Oscar® que s’encamina ara al difícil repte de seduir la llotja no ianqui amb una història que en aquest cas no pot titllar-se de patriòtica o flegmàtica, ja que travessa directament la columna vertebral de la terra de les barres i els estels. És una gran pel·lícula, compte, però queda més com un repàs enciclopèdic de la figura central i les seves circumstàncies que com un entreteniment spielbergià a gaudir amb un bol de crispetes. No hi ha gegantisme bèl·lic ni fragors estrepitosos, hi ha debat intern i extern. Molt. Aquí la lloança no només no molesta, sinó que està fins i tot justificada. I és que es tracta del nord-americà més reverenciat de tots els temps.

“Ningú no ha estat tan estimat pel poble com tu”. L’atípica tasca de contenció del cineasta en termes artístics és tal que el resultat adquireix fins i tot tints de treball pedagògic, destinat als espectadors poc inclinats a llegir llibres que expliquin des d’aquest passat les claus d’aquest present ─un dels puntals de la branca més humanista del director, d’altra banda─. Tècnicament és una producció excel·lent, per descomptat, però calmada i reposada, analítica, sense grandiloqüències visuals ─fantàstica foto de Janusz Kaminski, és clar; sòlida edició de Michael Kahn, òbviament─ ni musicals ─serena, mansa feina de John Williams─, que proposa un dilema moral, personal, social i polític al qual s’enfronta un home definit com a essencialment bondadós ─i divertidament propens a l’anècdota i la batalleta─ però conscient de la necessitat d’acceptar un més que considerable nivell de corrupció i picaresca per aconseguir el seu objectiu.

El repartiment és marejador, una acumulació de talents per fotograma com només Spielberg i un grapat d’escollits podrien sol·licitar sense rubor ni cap trava. Destacarem el treball de Daniel Day-Lewis, que pot passar a recollir la seva estatueta quan li vagi millor ─amb permís de Joaquin Phoenix, compte─, una Sally Field colossal, el millor Tommy Lee Jones en anys ─i ja és dir─ i el trident murri format per Tim Blake Nelson, John Hawkes i un espectacular James Spader. Pot ser que costi una mica submergir-se en el seu entramat, però una vegada dins de Lincoln ja resulta difícil sortir-ne. I qui se senti especialment fascinat, pot deixar-se portar definitivament i empalmar aquesta projecció ─en versió original obligada─ amb La conspiración de Robert Redford, que comença on aquesta acaba. I restar importància als assumptes que tracta amb les lleugeres aventures de Ben Gates i la seva obstinació a netejar el seu nom. Apa aquí!

José Arce, www.labutaca.net