El negre excepcional

Quentin Tarantino prossegueix nodrint la seva filmografia d’homenatges de gènere amb un western espectacular i molt entretingut que manté les pautes habituals del seu cinema. Les seves gairebé tres hores de durada passen en un sospir.

A tan sols un parell d’anys de l’inici de la Guerra Civil, un esclau (Jamie Foxx) forma equip amb un caçador de recompenses (Christoph Waltz) amb un objectiu clar: rescatar la seva esposa (Kerry Washington) d’una plantació de cotó. Quentin Tarantino avança en aquest constant homenatge cinematogràfic que és la seva filmografia amb Django desencadenado, exaltació del gènere entre els gèneres que completa un camí lògic que l’ha portat fins aquí. Perquè, certament, totes les seves pel·lícules no són westerns més o menys esbiaixats? El nivell de la proposta és molt alt, només faltaria, i té tots els elements bàsics del seu treball, i potser algun més.

“És un negre a cavall!” La pel·lícula es fa tremendament lleugera en un discórrer que arriba gairebé fins a les tres hores de durada, amb un to molt més còmic que en ocasions anteriors sense renunciar a les converses extenses i afilades, els esclats de violència incontenible ─potser una miqueta de cara la galeria en la seva eclosió final, atès el desenvolupament previ de la història─ i una disposició visual digna de qui té un coneixement enciclopèdic del medi, la seva història i la seva tècnica. I és valent, per descomptat, perquè no cedeix a les imposicions pròpies d’una producció mastodòntica moguda per una major ─com ja ho va ser Malditos bastardos (2009)─, i perquè no té miraments a l’hora d’afrontar la seva ambientació principal en els temps de la vergonya esclavista i les plantacions de cotó.

Com que tot hi cap a Django desencadenado, el pack inclou una bona interpretació de Jamie Foxx, gran Siegfried inflexible en l’odissea nibelunga que ha de recórrer per alliberar la seva estimada Broomhilda en aquesta gens velada òpera impulsada per un espectacular, loquaç ─fins a l’autoparòdia─ i hilarant Christoph Waltz. No cal dir que el festival és captivador per a l’ull amant dels secundaris, amb un planter en el qual solament esmentarem Franco Nero per allò de tancar el cercle que enllaça amb el clàssic de Sergio Corbucci de 1966. Obviem la resta en aquest text perquè el cinèfil els vagi descobrint i gaudint sobre la marxa. Tarantino està pensant a retirar-se, i no seria estrany ni il·lògic que ho fes després d’aquesta proposta. Encara que lamentaríem la decisió, per descomptat. Molt.

José Arce, www.labutaca.net