El cinema francès ens ha donat en poc temps tres pel·lícules interessants per debatre-les professionalment. Parlo de Hoy empieza todo –per a mi, la millor– Ser y tener i La clase. Ara ens arriba de la mà dels directors Pierre Barougier i J. Pierre Pozzi aquesta Solo es el principio que ens mostra un taller de filosofia al parvulari.

Seguim una classe de nens i de nenes de tres i quatre anys que quan la mestra encén una espelma –els rituals són molt importants– les criatures saben que ha de seure en cercle i reflexionar, perquè el taller de filosofia és un moment per reflexionar.

Ja sabem que reflexionem en moltes altres ocasions, però en aquest temps la nostra activitat mental gira al voltant de preguntes molt rellevants: què és ser líder, què és l’amor, què és la mort, què vol dir ser lliures…

El documental ens va mostrant les opinions de les criatures, les coses que pensen i, sobretot, allò tan apassionant d’aquestes edats que és aprofitar qualsevol paraula per parlar del que t’interessa de debò i no pas del tema escollit.

Ara bé, el documental és un gènere que intenta donar una imatge de “veritat” i no podem oblidar que sempre té un punt de vista. En aquest cas –i passava també molt a Ser y tener– tenim una part de la classe oblidada, que són els que callen o els que no són convidats a parlar per la mestra o que a la sala de muntatge s’ha cregut que les seves intervencions no són prou rellevants. I és que en aquest cas la càmera es posa en el lloc de la mestra i tots sabem que a cada classe tenim aquelles criatures que s’apoderen de la nostra mirada i fan que només tinguem ulls per a ells. Seria molt interessant, i ara parlo des del punt de vista estrictament professional, veure què ha quedat sense mostrar de tot el que s’ha filmat.

Tot i que les criatures són conscients del fet de ser filmades, la naturalitat –verbal i gestual– s’imposa gairebé sempre i aquest és un valor que cal destacar.

També és molt interessant observar el paper de la mestra en tot aquest procés, com són les seves intervencions i com, per molt lliure que sembli tot, sempre tenim una intenció en tot el que fem.

Crec que és un documental que pot interessar tothom, però d’una manera especial a tots els que ens dediquem a afavorir la conversa com a font d’aprenentatge. És una ocasió per veure’ns retratats i aquesta mena de retrats, amb les seves llums i les seves ombres, no sovintegen gaire en el món de la imatge.