LAS CHICAS DE LA SEXTA PLANTA
|
|
Comèdia sobre l'emigració espanyola
Amb Carmen Maura, Fabrice Luchini, Sandrine Kiberlain,
Natalia Verbeke,
Lola Dueñas, Berta Ojea, Nuria Solé, Concha Galán |
SINOPSI
París, anys 60. En Jean-Louis (Fabrice Luchini) té un estil de vida avorrit, dedicat a la família i a la feina. La seva vida canvia quan coneix les noies de la sisena planta, un grup d'espanyoles alegres que treballen fent de minyones al seu edifici. Una d'elles és la jove María (Natalia Verbeke), una jove espontània i decidida que provocarà una revolució a l'escala i que, juntament amb la resta de noies, despertaran en Jean-Louis uns sentiments i unes emocions que mai hauria imaginat a la seva rutinària existència.
|
CRÍTICA
Comèdia sobre l'emigració espanyola
Des de França ens arriba una pel·lícula que recupera un curiós episodi de la postguerra espanyola, el de les noies que van emigrar a França per guanyar-se la vida fent de minyones per a famílies franceses benestants. Las chicas de la sexta planta és una comèdia costumista, lleugera i amable amb petites pinzellades de denúncia social, en la línia d’aquest cinema comercial francès que triomfa ara gràcies a l’empenta d’Intocable. L’encert del director Philippe Le Guay ha estat el d’envoltar-se d’un potent planter d’actrius espanyoles que inclou Natalia Verbeke, Lola Dueñas i Carmen Maura, que va resultar premiada amb el Cesar pel seu paper en aquest film. La presència de Maura, el costumisme del film i el retrat del món femení de les espanyoles a França fa que Las chicas de la sexta planta tingui ressonàncies almodovarianes, sobretot de films com Volver. Però Le Guay porta la pel·lícula cap a una altra banda, convertint-la en una comèdia romàntica de final feliç que fa sortir amb un somriure de la sala, però que desllueix una mica el contingut social i crític del film. Una mica com també passa a Intocable, la pel·lícula mira de potenciar els aspectes positius dels personatges i les seves circumstàncies, i dissimular la que devia ser la dura realitat de les immigrants que marxaven del seu país fugint de la repressió i la pobresa i buscant una oportunitat de sobreviure i tirar endavant. Aquest, per la seva vigència a hores d’ara, hauria d’haver estat el tema més important d’un film que ha estat poruc i ha optat per caure en un optimisme una mica massa fàcil.
Judith Vives, www.capgros.com |
|