Retrat dur i necessari de la realitat en una residència de gent gran,
optant per l’humor i la humanitat per sobre del melodrama.
Basat en fets reals,
els que li han explicat i els que ha vist en primera persona Paco Roca,
autor del còmic original en el qual es basa la pel·lícula,
de la qual també és coguionista i director artístic.

CRÍTICA

Retrat dur i necessari de la realitat en una residència de gent gran, optant per l’humor i la humanitat per sobre del melodrama.

Arrugues està dedicada als ancians d'avui i als de demà. I no només perquè sigui apta per a tots els públics i per a totes les edats, sinó perquè està pensada per a la gent gran que és a les residències i per a tots aquells que hi tenen familiars, els hi tindran o hi poden passar els últims anys de la seva vida.

A través d'un nou resident, l'Emilio, la pel·lícula ens endinsa en el dia a dia dels avis en un d'aquests centres. Seguim les rutines, els estímuls, la monotonia, l'espera de la visita dels familiars, l'acabar un dia per començar-ne un altre, amb l'objectiu de no acabar al pis de dalt, on hi ha aquells que no es poden valdre per si mateixos.

Arrugues fa un retrat dur i necessari de la realitat en una residència de gent gran, optant per l'humor i la humanitat per sobre del melodrama. La senilitat màgica d'alguns dels residents, com el locutor de ràdio, el trampós, la viatgera amb destí a Istanbul, el director de banc; tot plegat basat en fets reals, els que li han explicat i els que ha vist en primera persona Paco Roca, autor del còmic original en el qual es basa la pel·lícula, de la qual també és coguionista i director artístic.

Roca diu que va triar la vellesa perquè no se li dediquen gaire històries, perquè se l'obvia, i perquè volia conèixer què pensen els seus pares, ja grans, quan fa dies que ningú els va a veure. Una història sobre la soledat que va copsar en el mig any que va passar documentant-se, parlant amb metges, malalts, ancians i familiars.

La versió animada manté l'esperit del còmic i es permet algunes llicències, com la galleguització de noms i músiques, i escenes afegides per acabar d'arrodonir la història i completar el metratge fins als 90 minuts. I allà on el còmic suggereix, la versió animada de vegades és més directa.

L'últim detall d'Arrugues, i que en resumeix l'essència, es pot sentir al final dels títols de crèdit, després d'un últim tema de l'adient banda sonora de Nani Garcia. Val la pena esperar.

David Canto, www.elsingulardigital.cat