El prestigiós i veterà realitzador Clint Eastwood
dirigeix aquesta crònica filmada de la vida de Hoover,
a qui dóna vida un portentós Leonardo DiCaprio

CRÍTICA
Clint Eastwood torna com cada any a les nostres pantalles i ho fa amb un altre film carregat de la negror habitual dels seus últims treballs. Ara, l’octogenari cineasta s'atreveix amb un biopic de J. Edgar Hoover, fundador de l'FBI, en una pel·lícula marcada per la lluita entre la Història i la memòria, que es revela estranya i suggerent per la fricció produïda entre les concises dades reals existents sobre el personatge i l'enorme quantitat de referències que ha generat el mite.

J. Edgar insinua, en principi, ser una cinta desmitificadora a través d'un relat sustentat en les memòries escrites pel mateix Hoover. Una proposta que trobarà un sensacional gir en el guió cap al final del metratge que farà replantejar a l'espectador el que ha vist i sentit. Una volta de rosca en perfecta coherència amb el sorprenent plantejament cinematogràfic de l'autor que ve a dir-nos que tot intent de desmitificació acaba per renovar i engrandir la llegenda.

Com a la pel·lícula que la precedeix, la subestimada i excel·lent Más allá de la vida, el cineasta nord-americà torna a recórrer al muntatge paral·lel, encara que aquesta vegada a través de diversos flashbacks que relaten la joventut i maduresa del protagonista (la seva vida íntima, el seu ascens al poder de l'Oficina Federal d'Investigació), units a un present (ja passat) que l’exhibeix com un obsessiu ancià.

El mestratge pausat d'Eastwood es fa patent en la seva manera d'exposar els fets, per la subtilesa en la seva posada en escena, però també en un aspecte que ja era notori en el seu anterior treball: un suau lliscament, gairebé invisible, a través de les trames. Si a Más allá de la vida això succeïa en el retrat d'una vida que abraçava una mort que no es desitjava amarga, sinó dolça i etèria, aquí aquest anhel està íntimament relacionat amb una vellesa que és testimoni d'un passat en permanent canvi.

I si en aquella cinta l'autor del Sin perdón va ser capaç de no estavellar-se en transformar un perillós argument sobre els mals del món en una pel·lícula sobre com el cinema i la literatura (l'art) han de posseir una mirada contemporània, en aquesta pren un text predestinat a ser una suada meditació sobre la paranoia i la guerra de prevenció post 11-S per lliurar, finalment, una lúcida reflexió audiovisual sobre el poder del cinematògraf a l'hora de capturar, fixar i reconstruir la Història, però, també (i això és el que fascina) de crear i reinventar mites.
[...]

Si fem atenció al flashback que vertebra la seva nova pel·lícula, trobem alguna cosa realment inquietant a mesura que es desplega. Creix i multiplica les seves trames de forma exemplar mentre coneixem els diversos personatges que habiten la seva història, però el que és realment atractiu és el naixement en el seu interior, gairebé sense notar-se, d'un petit relat que sembla contenir la resposta a les esmentades preguntes. Es tracta d'un misteri al voltant d'una tragèdia infantil (un dels grans assumptes en la filmografia de l'americà) que articula la primera hora i mitja del film sense que ho sembli.

La subtil manera com Eastwood utilitza aquesta informació de temàtica tan pròpia com a mera qüestió secundària per emportar-se un material aliè al terreny de les seves inquietuds, llueix com la clau per entendre com aquest vell savi carrega de sentit i de densitat les tenebroses escenes de la seva producció de manera 'invisible'.
[...]

Alberto Varet Pascual. www.eldestiladorcultural.es