CINEFÒRUM
DIVENDRES dia 4 de Febrer a les 18.30 hores
amb Josep Rivera, Alicia Cañellas i Maria Ripoll
totes elles persones molt relacionades amb les TIC i expertes en el funcionament
i ús de les anomenades tecnologies 2.0.

Amb el suport tècnic dels alumnes-treballadors de la casa d'oficis,
que s'encarregaran de participar a la realització del projecte el dia de la projecció.

Organització: Casa d'Oficis Sant Feliu Ciutat Digital III i Associació CineBaix

SINOPSI

A La red social, el director David Fincher i el guionista Aaron Sorkin exploren el moment de la invenció de Facebook, el fenomen social més revolucionari del nou segle. La pel·lícula es basa en múltiples fonts i es trasllada des dels passadissos de Harvard als cubicles de Palo Alto per capturar l'emoció visceral dels inicis d'un fenomen que canviaria la cultura actual i relatar com va unir i després va separar un grup de joves revolucionaris. En l'ull de l'huracà hi ha Mark Zuckerberg, el brillant alumne de Harvard que va concebre una pàgina web que sembla haver redefinit el nostre teixit social de la nit al dia; Eduardo Saverin, que va ser amic íntim de Zuckerberg, el qual va aportar el capital inicial per a la jove empresa; Sean Parker, el fundador de Napster que va portar Facebook als inversors de capital de risc del Silicon Valley, i els bessons Winklevoss, els companys de Harvard que van afirmar que Zuckerberg els va robar la idea i després li van demandar-ne la titularitat.

labutaca.net

CRÍTICA

[...] No, no és gaire favorable el retrat que el guionista Aaron Sorkin i el director David Fincher han traçat d’un dels multimilionaris més joves del món, que en menys de set anys ha arribat a tenir una empresa que es taxa en quantitats estratosfèriques. I, valgui la paradoxa, aquest negoci consisteix a “fer amics”. Doncs bé, d'aquest Mark Zuckerberg es pot dir de tot. En el millor dels casos, que és un asocial i, en el pitjor, que és un sociòpata o antisocial, però mai que és un amic, si més no, com m'agradaria que fos qui pretén ser amic meu. No ha demandat encara en els tribunals als productors d'aquesta pel·lícula que no el deixen ben parat. Potser està esperant que faci una boníssima taquilla per reclamar-la com a compensació per danys i perjudicis a la seva imatge o com a drets d'autor... Vés a saber el que deu estar ordint l’”amic” Mark!
 
Sigui veritat, mitja veritat o mentida el guió que ha escrit Sorkin és, senzillament, magistral i no li va al darrere la posada en imatge audiovisual que ha realitzat Fincher. El director de Seven, Zodiac i El curioso caso de Benjamin Button ha filmat i signat la seva obra més rodona fins ara. Aquest diàleg llampegant de la seqüència inicial, que s’intercanvia entre Erica Albright i Mark, és senzillament prodigiós per l’enginy malbaratat, per la seva construcció i text i, sobretot, perquè en cinc minuts defineix magistralment el tast moral de tots dos interlocutors, l’altivesa intel·lectual d’ell, la seva rapidesa de pensament i, alhora, la brillantor i escala de valors que ella té interioritzada i no està disposada a trencar per molt insistent que resulti Mark. Pot semblar una escena fàcil de rodar i muntar. Ja se sap, pla i contraplà. Doncs bé, està dirigida i resolta amb una brillantor inusual i, al mateix temps, amb una senzillesa sorprenent. I té l’efecte que et fica en el film des del primer moment.
 
En efecte, la necessitat de “venjar-se” d’Erica posarà en marxa la ment de Mark: en buscar la foto d'aquesta per vexar-la a la xarxa, aconsegueix ràpidament les fotos de totes les noies del campus “robant-les” de les pàgines dels seus respectius colleges. Això serà, després, un aspecte fonamental de Facebook i, a més, ens introdueix en el tema de l’anacronisme de Harvard, la forma de funcionament inadequada de la qual en les circumstàncies actuals [...] posa també l’accent sobre la velocitat a què van avui certes innovacions i la lentitud de les entitats i institucions, per molt prestigioses que siguin, per posar-se al dia. Això pot aplicar-se també a la legislació sobre propietat intel·lectual, que es queda obsoleta o és àmpliament burlada per picaplets hàbils.
 
Fincher i Sorkin ens donen una lliçó de narrativa cinematogràfica. En barrejar la biografia de Mark amb les sessions dels respectius advocats [...] s'aconsegueix alleujar la pesadesa jurídica d'aquests plets i, alhora, anar traçant el perfil complet de Mark Zuckenberg i treure la conclusió que pretenen transmetre’ns: avui dia al triomfador se li perdona tot, fins i tot que faci trampes o que guanyi la partida amb males arts. Sempre que, és clar, els damnificats rebin algunes engrunes del suculent pastís. La moral de l’èxit queda ratificada i s’hi subordina qualsevol altre principi ètic. [...]
 
Un altre dels bons profits del film és que explica amb bastant claredat i sense enrotllar-se en què consisteixen les xarxes socials. [...] El que importa és el retrat d’un triomfador que en el seu ascens social no només crema etapes sinó persones. En aquest sentit, resulta revelador que es digui amics als cinc-cents o més milions d’usuaris interconnectats de Facebook. L’amistat veritable és molt més exclusiva que aquests clubs de Harvard que pretenen també, a petita escala, oficialitzar-la i convertir-la en una associació d’interessos, no pas de persones. Els veritables amics s’aprecien, s’estimen i es comuniquen amb un gran nivell de profunditat i gratuïtat. És curiós com, fet i fet, l’amistat en aquestes xarxes socials fomenten, no l’altruisme i l’alteritat, sinó l’exhibicionisme personal (via fotografies, opinions o projectes) i la quantitat (i no la qualitat) de relacions amistoses... a distància, és dir, amb una interacció en general dèbil o potser enganyosa.
 
El film circula a gran velocitat, com un tren a la nit, i el ritme no és merament extern encara que resulta interessant comprovar que l’estil aplicat per Fincher s’inspira en més d’un moment en sèries televisives d’èxit popular i empra alguns dels seus recursos [...]. De qualsevol manera, sense necessitat d’ostentacions tècniques, ni escenografies costoses, aconsegueix mantenir l’interès i la tensió al llarg de les dues hores. Bona, molt bona, la interpretació de Jesse Eisenberg i de la resta del repartiment que aconsegueix, amb les aportacions de la resta de l'equip del film, que aquest sembli un bloc sòlid, sense fissures. Una obra mestra, sí, senyor, i molt reveladora de com pot ser la segona dècada del segle XXI [...].

Ángel A. Pérez Gómez_cineparaleer.com