SINOPSI

Poc abans de les 9 del matí del 7 de juliol de 2005, i de nou una hora després, un total de quatre bombes van explotar a Londres. En hora punta, quatre assassins viatjant en el transport públic activen els explosius que porten en les seves motxilles, matant en pocs minuts a 56 persones i ferint a més de 700 en tres trens del metro i un autobús. En una cinta que es va descobrir més tard, un dels terroristes islàmics anuncia que el seu grup està en guerra amb la societat britànica. La pel·lícula explica la història de dues persones que es van trobar immediatament afectades pels atacs, malgrat que ells no hi eren en els llocs de les explosions: Ousmane, un musulmà resident a França; i la senyora Sommers, una dona cristiana que viu en una de les illes del Canal.

labutaca.net

CRÍTICA

El punt de partida de la pel·lícula és històric. El matí del 7 de juliol de 2005, el nord de Londres, en hora punta del matí, es va veure sacsejat per diverses explosions que van afectar una estació del metro i un autobús de transport públic. Va haver-hi 56 morts i uns 700 ferits. Poc després la televisió va difondre el vídeo, on un terrorista disfressat s'identificava com a membre del grup islàmic agressor, en guerra oberta contra la Gran Bretanya. Amb aquesta arrencada London River hauria pogut ser una pel·lícula més sobre aquest nou totalitarisme assassí de la nostra història. No ha estat així. El seu director, el parisenc Rachid Bouchareb, és fill d'emigrants d'Algèria. La seva gran formació cinematogràfica i experiència professional el van fer triomfar a Cannes amb el seu llargmetratge Baton Rouge (1985), després d'una bona etapa de documentals i curts. Una mica més tard va fundar la seva productora internacional 3B i va aconseguir cridar l'atenció amb Little Senegal, tant en la Berlinale, com en el festival africà de Milà (2001). Més tard va ser de nou guardonat a Cannes, per Days of Glory (2001) i un cop més a Berlín amb London River.

Bouchareb encerta particularment en l'enfocament d'aquesta última pel·lícula, una ficció plena de maduresa i humanitat. [...]

Estem davant la seriosa reflexió sociològica, en clau cinematogràfica, a partir d'un fet traumàtic. És un gran encert artístic del director franc-africà. Fidel a la seva orientació humana, especialment palesa a Little Senegal, desenvolupa, a partir de l'execrable acte terrorista, una meditació visual intercultural i aconsegueix plenament el seu objectiu. El seu guió sobri i directe trasllada el brutal atemptat a unes coordenades d'humanitat, a través de la trobada entre diverses races, cosmovisions i situacions històriques personals. Les claus del seu desenvolupament són la penetració psicològica, la referència als sentiments familiars, al costat de l'amor que salta les barreres. Instruments de la relació són la paraula i el diàleg.

Per aconseguir aquesta ambiciosa fita al marge de tot didactisme explícit, Bouchareb acudeix a recursos exclusivament cinematogràfics. Per començar, redueix al mínim la presentació de l'acte terrorista amb ús magistral de documentals. Després, accentua els detalls de la trobada humana, de races, persones i cultures a través  d'expressions directes i immediates, reflectides en l'ansietat familiar d'un pare i d'una mare. Això li permet aconseguir que el pes visual i auditiu del film giri sobre el contrapunt d'una acció lenta, matisada i plena de detalls que van dirigint l'argument cap al seu desenllaç, no només extern, sinó a més intern dels dos protagonistes. Factors  tècnics de la pel·lícula, com la música i el so, col·laboren eficaçment i el suspens es manté fins al final amb originalitat.

De no haver estat així la pel·lícula hagués resultat la narració d'una catàstrofe amb rivets més o menys polítics. El director, per contra, aconsegueix introduir-nos en la trama de relacions humanes, gràcies a les constants picades d'ullet visuals i auditives a unes realitats que, per rutinàries, passen freqüentment desapercebudes. D'aquí, la seva gran cura en les descripcions ambientals del barri i de la vida que en ell s’hi desenvolupa. Els detalls ens mostren a una persona forjada en l'emigració, la qual ha transformat en vida pròpia. És el toc autobiogràfic.
 
Bouchareb encerta, a més, en l'elecció dels personatges del film. Els secundaris com a prototips quotidians: empleats, policies, venedors, murris, etc. Londres es mostra així en la seva vessant cosmopolita i abigarrada, on conviuen tant sí com no tantes persones de diversos orígens i cultures. La càmera se centra en els vianants, assistents socials, dropos i gent ordinària que, d'alguna manera, podrien estar implicats en l'atemptat per l’embolicat de l'argument.

Arriben a l'excel·lència els dos personatges, els pares, que porten el pes de gairebé tota l'acció, freguen la genialitat. El malinés Sotigui Kouyaté qualla una interpretació exemplar en els seus matisos i gammes expressives assimilades amb perfecta naturalitat. Per la seva part, la coneguda Brenda Bethlyn torna a revelar-se com una figura excepcional del teatre i cinema britànic refrescant-nos els records inoblidables de la seva exemplar carrera dramàtica des de Secretos y mentiras a Orgullo y prejuicio. En conjunt, una pel·lícula més que notable, que sap tocar amb excel·lència diversos gèneres cinematogràfics i enalteix la dignitat humana a partir d'un fet inhumà.

Manuel Alcalá_cineparaleer.com