A Canino, el seu tercer llargmetratge, el grec Yorgos Lanthimos fa arribar al públic una invitació tan dissuasòria com la de celebrar una revetlla en el sòrdid soterrani del monstre d'Amstetten: una hora i mitja d'immersió en un microcosmos claustrofòbic, endogàmic, irrespirable, sustentat en l'abolició i dimonització del món exterior. En suma, una temporada a l'infern. Convé, doncs, aclarir per què el cinèfil autoexigent i amb sentit del deure, aquesta figura cada vegada més difuminada, no pot permetre's el luxe de perdre's aquesta estranya, aspra i agressiva pel·lícula, vinguda d'una cinematografia que poques vegades accedeix als nostres circuits d'exhibició.

Canino no promet una vetllada agradable i exposa l'espectador a més d'una imprevista modulació del cinema de la crueltat i les poètiques de la provocació. La seva habilitat per descriure la lògica secreta d'un univers malaltís, sense privilegiar lectures simbòliques per damunt de la seva interpretació literal com a pur conte d'horror, revela en Lanthimos un delicat orfebre de materials foscos, amb un meritori maneig de l'humor negre.

La textura de la seva pel·lícula podria recordar un Michael Haneke amb cert sentit lúdic o un Ulrich Seidl fumigat amb esprai marca J. G. Ballard, vessant Furia ferozi derivats. Family portraits: a trilogy of America (2003), de Douglas Buck, i una altra raresa grega, Singapore sling, de Nikos Nikolaidis, podrien ser alguns possibles precedents d'una proposta que indaga en l'educació familiar i en la sobreprotecció dels fills com a aterridora i eficaç enginyeria de la monstruositat.

Jordi Costa, El País