El cinema de Fatih Akin s'ha fet “gatopardista”. La frase de la novel·la de Lampedusa "Si volem que tot segueixi com està, cal que tot canviï", sembla haver-la fet seva en abordar Soul kitchen, radical canvi de to després de Contra la pared (2004) i Al otro lado (2007). Potser cansat de tanta foscor, la comèdia substitueix la tragèdia. I, tanmateix, el seu cinema no pot ser més recognoscible: ritme desenfrenat, actituds volcàniques, èmfasi baladrer.

Que un jove director (36 anys) decideixi variar el rumb de la seva carrera amb una pel·lícula festiva, contista, gairebé pròxima a les screwball comedies americanes, mancats de transcendència i plenes de situacions inversemblants, és motiu d'elogi. Això sí, en determinats passatges de la seva nova obra, les desventures del propietari d'un restaurant de fregitel·la en un Hamburg entre industrial i sofisticat, no sempre guanyen la subtilesa, l'altura còmica i les solucions originals, i sí graciositat i unes idees de tantes. Quelcom en què mai no cau l'Akin director. Aquests plans deformants, en forma d'ull de peix per l'efecte del gran angular, són perfectes per a la demència de les situacions. El muntatge barreja agosarat nervi i bellíssima calma, com en el preciós pla final. I, en matèria musical, com va demostrar a Cruzando el puente  (2005), Akin és un luxe unint ritmes que contrasten amb unes imatges ja poderoses de per si, però que, amb els seus sorprenents acords de fons, obtenen una nova vida.