SINOPSI

Jacques Audiard revoluciona el gènere del cinema que pren la presó com a escenari de les seves narracions fent-nos esdevenir testimonis de la condemna que durant cinc llargs anys obliga el jove Malik el Djebena a romandre tancat en una presó francesa que batega al ritme, salvatge i cruel, que diàriament marca el conflicte entre la màfia corsa, dominadora del recinte, i la comunitat d’interns d’origen àrab.

CRÍTICA

La mala educació

El cineasta Jacques Audiard, sempre a una distància prudencial de l'ombra del seu pare –el també director i guionista Michel Audiard–, aplica vernissos d'hiperrealisme a la memòria del cinema polar –el cinema policíac francès– des de la seva ja rotunda opera prima Regarde les hommes tomber (1994). La seva carrera acredita la seva condició de professional minuciós i perfeccionista, que es mou en aquesta zona ambigua on es troben una radicalitat autoral allunyada de tot exhibicionisme i el pols amb la tradició del cinema de gènere. Guanyadora del Gran Premi del Jurat al Canes passat, candidata francesa a l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera i imant de tot tipus de distincions, la intensa, complexa i cabalosa Un profeta suposa la consagració d'un autor que ja havia donat provades mostres d'excel·lència. El crític David Thomson advocava en les pàgines del diari The Guardian per la seva justa consideració al costat de figures de la talla de Jean-Pierre Melville, Jacques Becker i Julien Duvivier.

Virtuós recital d'estil i força narrativa que no es permet ni una nota baixa en els seus 155 minuts de metratge, Un profeta és la crònica dels cinc anys de condemna d'un jove delinqüent d'origen àrab, Malik el Djebena (impecable Tahar Rahim), en una presó francesa on la màfia corsa ha establert el seu subterrani teixit de corrupcions i sòrdids jocs de poder. De la mateixa manera que Gomorra, de Matteo Garrone, amb la seva narrativa descentralitzada i la seva mirada antièpica, suposava un remarcable salt evolutiu en la tradició del cinema de màfies –apartant-se dels influents models instituïts per Coppola i Scorsese–, Un profeta assimila els ressons de tot un subgènere - –el cinema de presons– per transformar-los en una altra cosa, que és, a la vegada, suma, revisió i posada al dia.
Exemplar aplicació d'una mirada realista sobre un microcosmos asfixiant –només la presó femenina de Leonera, de Pablo Trapero, podria competir amb aquesta en qüestions de versemblança–, Un profeta assoleix el seu particular toc de distinció en desenvolupar, en un context tan aparentment inapropiat, una narrativa de progrés i aprenentatge. El protagonista ingressa en presó gairebé com una figura angèlica, desvalguda, per recuperar la seva llibertat després que l'espectador hagi assistit a un procés de transformació descrit amb lògica i atenció al detall. Una anòmala relació paternofilial –leitmotiv d'Audiard– amb el líder cors centra bona part d'una trama que, en opinió del crític kazakh Gulnara Abikeyeva, s'estructura com ressò dels passos –lluita, supervivència, voluntat i conquesta– de la vida del profeta Mahoma.

Jordi Costa, El País