SINOPSI

Macario va perdre la feina i va haver de deixar, fins i tot, el país. I tot per ella i el seu desig de poder casar-s’hi. Ara, passat el temps, ja pot fer-ho. El que no sap, però, és que encara li queden per conèixer moltes singularitats d’aquella noia rossa que un dia el va enamorar.

CRÍTICA

Rareses d'un cineasta

De Manoel de Oliveira sempre es diu el mateix: que si és el cineasta més vell en actiu, que si malgrat la seva edat també és el més modern... Però, què fa que el ja centenari Oliveira resulti tan modern i el seu llenguatge cinematogràfic sigui un dels més rics del panorama contemporani? Singularidades de una chica rubia –la seva darrera pel·lícula estrenada, coproduïda pel nostre Lluís Miñarro– demostra tot això únicament en 63 minuts, exercici superb de síntesi que es basa en un conte d'Eça de Queirós i és capaç en aquest temps de parlar de coses tan difícils de posar en escena com les vanitats de l'amor i la vida com a engany i representació.

Oliveira, també autor del guió i comuntador, s'enfronta a si mateix en un desafiament gairebé inversemblant. D'una banda, la història que explica és d'una gran complexitat. Comença amb una escena en un tren on un jove narra a la companya de seient la seva història amb una misteriosa noia, continua amb un seguit de flash-backs que il·lustren el relat, i finalment acaba abastant un munt de temps, en què passen moltes coses. De l'altra banda, Oliveira juga amb aquest material a rampells, i és capaç de solucionar escenes potencialment essencials amb una el·lipsi fulgurant mentre es permet filmar Luis Miguel Cintra, un dels seus actors preferits, recitant Pessoa durant cinc minuts. Aquesta llibertat d'acció produeix un film sorprenent, que torna a tocar els seus temes de sempre –la preeminència del que és etern i espiritual sobre el món material, la fugacitat de totes les coses– amb un estil despullat en extrem. I és que Singularidades... està més a prop de Hitchcock i Bresson que de qualsevol cineasta actual.

Carles Losilla, Avui