Aquella bala el buscava a ell, però va acabar matant la seva filla. Ara, és l’inspector de policia Thomas Craven qui busca respostes, i està disposat a acabar amb qualsevol que s’interposi entre ell i la veritat que tant anhela.

Mel Gibson: «La paranoia és l’actitud vital més saludable»

–Abans d’Al límite, ja havia interpretat diverses pel·lícules sobre conspiracions i poders fàctics corruptes. ¿És casualitat?
–Thomas Jefferson va dir que el preu de la llibertat és la vigilància constant, i tenia raó. Un no pot apartar la mirada de les persones que ens representen i que diuen que fan les coses pel nostre bé, perquè els hem elegit i ens han de retre comptes, i perquè diguin el que diguin són persones, i l’ésser humà és corrupte per naturalesa. ¿Quantes vegades s’ha utilitzat una posició de poder per cometre abusos? Passa de forma constant. Crec, de fet, que la paranoia és l’actitud més prudent i saludable davant la vida.

–De totes maneres, el film està menys polititzat que Edge of Darkness, la sèrie britànica en què es basa. ¿Això té alguna cosa a veure amb la necessitat d’arribar a un públic més ampli?
–La sèrie es va produir durant el govern de Margaret Thatcher, concretament durant una època de gran crisi econòmica i moltes vagues. La societat britànica estava molt irada, i la sèrie es va amarar d’aquesta atmosfera que ho envoltava tot. Al comprimir sis episodis televisius en una pel·lícula de menys de dues hores ens hem hagut de desprendre de certs elements però, tot i això, crec que la cinta reflecteix molt bé el clima de crisi de fe i desconfiança en el sistema que vivim actualment.

–La pel·lícula conté diverses escenes d’exigència física i, concretament, una intensa baralla. ¿Manté la forma o es va haver de preparar de forma específica?
–L’única cosa que vaig fer va ser posar-me en mans d’un fisioterapeuta després de rodar aquesta escena perquè sabia que l’endemà estaria fet pols. I així va ser, la veritat. No sóc tan àgil i flexible com ho era abans, i el meu rival en aquesta baralla és un noi de 25 anys, així que no va ser una experiència gaire agradable. Confesso que no em cuido en excés, tot i que miro de menjar bé i fer una mica d’exercici. Vaig deixar de fumar i, en general, ja no faig coses divertides. És el que té acostar-se a la mort. Un es va morint per etapes, i temo que jo ja he recorregut més de la meitat del camí.

–¿Diria que els seus projectes com a director són més arriscats que aquells en què només participa com a actor?
–Jo abans diria que com a director escullo projectes més arriscats que altres directors, així que és clar que si interpreto alguna cosa per a un altre no és tan arriscat com el que jo faig, però igualment m’agrada ajudar altres directors a materialitzar la seva visió.

–¿Ha canviat la seva manera d’actuar després de dirigir La pasión de Cristo (2004) i Apocalypto (2006)?
–És clar, de la mateixa manera que estar apartat de la interpretació durant vuit anys també ha afectat la meva manera d’actuar, però no sé com i potser prefereixo no saber-ho. Però el que sí que sé és que, després d’estar assegut darrere la càmera, quan t’hi poses al davant ets bastant menys autoindulgent, no penses només en tu mateix i valores molt més la feina dels altres.

–Durant aquests vuit anys, ¿alguna vegada s’ha plantejat deixar la interpretació definitivament?
–No, mai he fet cap anunci de retirada ni res semblant. Simplement vaig començar a sentir que em faltava frescor, que estava estancat, i per això vaig decidir centrar-me en altres projectes. Quan les coses van bé és molt fàcil relaxar-se i adquirir alguns hàbits que no són precisament saludables, i a la vegada és difícil fugir d’un mateix i dels propis dimonis.

–¿Se sentia desil·lusionat amb Hollywood?
–Jo mai he esperat res de Hollywood, així que ¿com n’he d’estar desil·lusionat? De totes maneres, a veure, ¿què és Hollywood? La gent acostuma a parlar de Hollywood com si es tractés d’una idea, una institució, una entitat. Però no és res de tot això. Només és un grup de persones que no saben el que fan. No saben res de res, i jo també m’incloc en aquest grup, que consti. Tampoc sé res de res.

–¿Ha après alguna cosa mentre estava allunyat de la indústria?
–Jo no diria que he estat allunyat de la indústria cinematogràfica, però en qualsevol cas la resposta és sí, he après molt. Sobretot, he après a concebre un projecte cinematogràfic, a escriure’l, a produir-lo i dirigir-lo, a muntar-lo, distribuir-lo i promocionar-lo gairebé exclusivament per mi mateix. A més a més, fa poc he comprat diversos cinemes a Austràlia, així que també sóc exhibidor de pel·lícules. La conclusió és que conec absolutament totes les etapes del procés cinematogràfic.