SINOPSI

Silencis, rigor, luteranisme sense fissures, religiositat sense pietat, càstigs, crueltat disfressada de disciplina, severitat, odi..., un poble del nord d’Alemanya en vigílies de la Primera Guerra Mundial serveix a Michael Haneke per reflexionar sobre el naixement i l’auge del nazisme i com de tèrbola pot arribar a esdevenir la naturalesa humana.

CRÍTICA

Enfrontar-se al món obsessivament tèrbol, irremeiablement malèfic, habitat permanentment per la violència transparent i subterrània, d'un autor tan desassossegant com fàcil de reconèixer anomenat Michael Haneke implica que l'avisat o virginal espectador acabi amb l'estómac i el cervell regirats, conscient que ha viscut una experiència ingrata però també hipnòtica, de les que deixen un pòsit colpidor. També la certesa que el que has vist, escoltat, temut i intuït té l'efecte d'un malson durador. Quan els sempre inquietants plantejaments de Haneke troben el llenguatge, el ritme i l'atmosfera que necessiten les seves radiografies del mal generalitzat o dels dimonis interiors (quan no l’encerta, com en els detestables Código desconocido i El tiempo del lobo, la foscor del seu món pot ser críptica i irritant), el seu cinema té capacitat per deixar-te tocat. En el meu cas, ho havia aconseguit amb Funny Games, La pianista i Caché. En la magistral La cinta blanca el seu estil aconsegueix terrorífica harmonia amb les seves obsessions.

La veu en off d'un ancià evoca velles i mai resoltes atrocitats que van ocórrer en el luterà i presumptament plàcid poble del nord d'Alemanya on va exercir de mestre quan era jove. Ocorre en vigílies de la Guerra del 14 i està fotografiat en un gens capritxós blanc i negre. El blanc s'identifica amb la rectitud i la puresa, la mateixa que exigeixen als seus fills pares inflexibles, amb uns principis que no admeten desviacions ni heterodòxia i que compaginen sense el més mínim sentit de culpa la Bíblia amb el fuet per imposar-los als seus. A poc a poc comprovarem que gairebé tot és negre, enigmàtic i tortuós en aquest univers regit per l'ordre, el suprem valor de l'aparença, la podridura moral, les imposicions cegues de la força, l'imperi de la por en la conducta dels aparentment sotmesos i les seves sàdiques i devastadores conseqüències sobre els més febles.

Haneke retrata i disseca aquest ambient tenebrós amb fredor de cirurgià. Que tot faci olor de podrit, dels abismes de la doble moral, d’intransigència, de manipulació, d’agressivitat física i psíquica en les relacions que estableixen els adults (hi ha una seqüència brutal amb un home vomitant a la seva amant amb dades implacables el fàstic que li provoca, en què qualsevol espectador mitjanament sensible es planteja tapar-se les orelles) pot ser ingrat de veure, però que la violència s'acarnissi amb els nens, se’ls la contagiï i marqui monstruosament la seva conducta assoleix efectes terrorífics en l'espectador.

El ritme d'aquesta ombrívola pel·lícula és estratègic i aclaparadorament lent, però no et permet desentendre-te’n. T'espanta molt més el catàleg d'horrors que et fa presagiar la càmera filmant portes tancades i fent el·lipsis que allò que et mostra. L'infern no està descrit amb naturalisme, s'amaga darrere de la plàcida quotidianitat. No hi abunda l'alegria, la naturalitat o la innocència (això només s’ho poden permetre els nens més petits i un altre amb discapacitat mental), però els oficis religiosos, l'educació escolar, la festa de la collita, la inqüestionable autoritat paternal, l'atmosfera del carrer i de les llars està entestada a mantenir la respectabilitat, a demostrar que la rigidesa és el principal baluard de l'ordre.

I com sempre en el cinema de Haneke hi ha simbolisme i paràbola. Comproves amb una esgarrifança en acabar La cinta blanca que l'al·legoria no és gratuïta. Saps que aquests nens familiaritzats amb els traumes, l'abús, la tortura i l'esglai creixeran. Són brou de cultiu perquè un tal Hitler els convenci que tot està permès en nom de la sagrada pàtria. I actuaran en la futura barbàrie sense sentit de culpa, en perfecta química amb tot allò que van mamar.

Carlos Boyero, El País