Rob Marshall: «A ‘Nine’ conservo l’ADN de Fellini»

–A Chicago va seguir els passos de Bob Fosse. ¿Com ha sigut seguir els de Fellini?
–Fellini és una font d’inspiració per a tots els cineastes i òbviament inspirar-me en una obra mestra com és Fellini 8 ½ per fer aquesta pel·lícula ha sigut una feina impressionant. L’única manera de poder enfocar-te i treballar en el film és allunyant-te de la font original, encara que conservi l’ADN del film i els personatges del musical que se’n va fer a Broadway. Tota la resta ha sigut una reinvenció: no m’hauria atrevit mai a seguir els passos de Fellini, són massa grans. El més meravellós del treball de Fellini és que es mou del món de la fantasia al de la realitat amb tanta fluïdesa que funciona molt bé per al musical, i aquesta és la raó per la qual vaig triar Nine.

–¿En quin d’aquests dos mons es mou millor, la fantasia o la realitat?
–Com diu Guido Contini, al principi de la pel·lícula, el cine és un somni molt fràgil i un se’l carrega cada vegada que en parla. Els cineastes som somiadors, jo almenys em moc en el món dels somnis, encara que no necessàriament els meus somnis acabin en un musical. Pot ser que per això hagi acabat fent cine.

–¿S’ha sentit alguna vegada com Guido Contini, sense inspiració per crear i deixant-ho tot per a l’últim moment?
–Sí, és trist dir-ho però és veritat (rialles). Tots passem per aquells moments en què no arriba la inspiració i quan t’has d’enfrontar a aquesta pel·lícula amb la qual somies des de fa tant de temps i has de posar-te mans a l’obra t’agafa la por i et bloqueges. Fellini deia: «treballar en una pel·lícula és com enfrontar-te a un huracà, et prepares per a la gran catàstrofe». Jo el que faig és enfocar-me en el procés, en el dia a dia, perquè és l’únic que puc controlar.

–¿Parlant de controlar, com va controlar set actrius, set dives, treballant juntes?
–Va ser un gran plaer treballar amb totes elles. Com que es tractava d’un musical vam haver d’assajar durant sis setmanes i després gravar les cançons. Això ens va donar temps per coneixe’ns molt bé i formar una petita família. Hi va haver sempre una gran camaraderia i el fet que siguin tan diferents les unes de les altres va servir perquè cadascuna fes una cosa molt especial amb el seu número musical.

–¿Com va anar el seu treball amb Penélope Cruz?
–Penélope és una gran treballadora, una perfeccionista. Era la primera a arribar al plató i l’última a marxar-ne. Capaç de repetir un número musical 800 vegades fins que sent que ho ha fet bé. El seu número era bastant complicat, havia de cantar enfilada al gronxador i agafada a les cordes, amb tres focus il·luminant-li la cara, de manera que ella no veia la resta de l’escenari. Va ser com actuar a cegues. És una actriu de l’alçada d’un campanar. Daniel Day Lewis l’anomenava «guerrera».

–¿Per què va escollir Daniel Day Lewis, per al paper de Guido, en comptes d’Antonio Banderas, que va brodar el paper en el musical de Broadway?
–Antonio ho va fer meravellosament bé a Broadway, vaig anar a veure’l actuar i vaig tenir ocasió de coneixe’l en persona. És fantàstic, però en aquest cas, vaig voler reinventar el musical, separar-lo del que es va fer a Broadway, per això necessitava un nou Guido. Vaig parlar amb Javier Bardem, un altre fantàstic actor, però acabava de guanyar l’Oscar per No es país para viejos i necessitava un descans. Jo no podia esperar, el vaixell havia de salpar. Per sort, el guió va caure en mans de Daniel Day Lewis, que té el mateix mànager que Judy Dench i, com tots sabem, Daniel treballa poc, fa una pel·lícula cada dos o tres anys i és bastant particular a l’hora de triar guió, però el va fascinar la idea de fer de Guido. Estava preparat per a aquell desafiament i en aquests moments m’alegro molt que tot hagi anat així.