Sens dubte un actor clau en el cinema nord-americà de les dècades dels setanta, vuitanta i noranta, en els últims anys va veure ensorrar-se el seu lloc icònic com a conseqüència d’una sèrie de discutibles eleccions que el van portar a acceptar papers en comèdies comercials i pel·lícules de terror. Als 66 anys, el guanyador de dos Oscar per El Padrino II i Toro Salvaje, nominat en quatre ocasions més, torna al cinema que el va veure sorgir amb Todos están bien, una nova versió de la pel·lícula de Giuseppe Tornatore que va protagonitzar Marcello Mastroianni, un paper que ara hereta De Niro.

Com va ser que es va sumar a aquest projecte?

Amb Kirk Jones, el director, vaig tenir una reunió en què ell em va explicar de què anava la història i en què estava basada. Tenia fotos de tot el projecte, dels viatges pel país i jo vaig quedar molt impressionat amb la passió que despertava en ell aquesta pel·lícula: em vaig adonar que és un director especial que no fa pel·lícules gaire sovint. De fet, aquest anava a ser el seu tercer film i això òbviament em donava la pauta de com s'interessa per cadascun dels seus projectes. Així que després vaig veure la versió original i les seves altres dues pel·lícules i després vaig llegir el guió. A partir d'aquí, només ens quedava per decidir quan començaríem.

Quin paper compleixen les seves pròpies experiències personals en la preparació del personatge?

En aquest cas en particular, em sento molt identificat amb el personatge de Frank i, sens dubte, em vaig basar molt en la meva pròpia experiència vital, com sempre faig. Un recorre a tot el que li serveixi per al personatge que interpretarà perquè això el fa més personal. En aquesta pel·lícula va haver-hi molt de mi, per descomptat: tinc cinc fills i dos néts... però, més enllà d'això, el més important és que Kirk sigui el director: ell és el motor de tot el projecte. Va posar molt de si mateix en aquesta pel·lícula i això és molt, molt important.

Diria que qui és el director és més important per a vostè que de què tracta el projecte a l’hora d’acceptar?

En cert sentit sí, però, en realitat, no és que sigui més important, diguem que té la mateixa importància. Kirk va ser qui va capitanejar el vaixell, aquesta és la seva criatura, amb la qual cosa les decisions transcendents van dependre d'ell. Jo em vaig posar a les seves mans, per dir-ho així.

Hi ha alguna cosa en la pel·lícula que li faci recordar la relació que tenia vostè amb el seu pare?

Sí, ell mai va ser molt estricte amb mi respecte del que jo volia fer de la meva vida. Mai no es va oposar al fet que jo fos actor. En aquest sentit, el meu avi sí que era més dur, més xapat a l'antiga... Ell era un italià de soca-rel. El meu pare, per contra, va venir d'Itàlia a Nova York per fugir de certes coses, amb la qual cosa em van criar amb força llibertat. Jo tracto de ser així també amb els meus fills, miro de no ser molt estricte amb ells perquè hi ha certes coses que han de fer, però, al mateix temps, tampoc no vull que facin qualsevol cosa que els vingui de gust. Per això, per a mi, el millor sempre va ser raonar amb ells, seure a dialogar: "Mira, jo sóc molt bo amb tu i et deixo fer això i el de més enllà, però hi ha certs límits i, a canvi, tu has de fer tal cosa. És el just". És clar que hi ha vegades que aquesta tècnica no funciona... jo no tinc totes les respostes, però crec que, en línies generals, és una forma de fer les coses que funciona força bé. Com a pare, mai no vaig ser de posar horaris estrictes ni de forçar les coses. Sóc flexible amb certes coses que sé que els nens necessiten fer. Mai no vaig ser d’aquells que estableixen un horari estricte als nens per anar-se'n al llit.

Què opina sobre la manera com Mastroianni va interpretar aquest personatge en el film de Giuseppe Tornatore?