EDÉN AL OESTE


Direcció_Costa-Gavras Països_França, Itàlia i Grècia Any_2008 Durada_111 min Gènere_Drama Intèrprets_Riccardo Scamarcio (Elías), Ulrich Tukur (Nick Nickelby), Juliane Koehler (Christina Lisner), Eric Caravaca (Jack) Guió_Costa-Gavras i Jean-Claude Grumberg Producció_Michèle Ray-Gavras, Jérôme Seydoux i Manos Krezias Música_Armand Amar Fotografia_Patrick Blossier Direcció artística_Alexandre Bancel i Konstantinos Papageorgiou Vestuari_Mathé Pontanier i Ioulia Stavridou Estrena a França_ 11 de febrer de 2009 Estrena a Espanya_ 23 d’octubre de 2009


Edat_+7
SINOPSI

Entre ressons poètics i mitològics presos en préstec a L’Odissea i evocacions de la seva pròpia biografia, el realitzador grec Costa-Gavras retrata el llarg camí d’un immigrant des del bell mig de la Mediterrània fins a la capital francesa. Un periple durant el qual li tocarà enfrontar-se a molts problemes i deixar enrere paradisos i inferns.
CRÍTICA

L’odissea de Costa-Gavras

Exactament quaranta anys després de l'estrena de Z –a França, no pas al nostre país, on va ser prohibit pel franquisme–, ara es pot veure a les nostres pantalles el darrer film de Costa-Gavras. No tots els que ha fet fins ara són històrics, però sí polítics, i Edén al Oeste no és cap excepció. També escrit conjuntament amb el dramaturg i guionista Jean-Claude Grumberg, conforma amb Arcadia, l'anterior, una mena de díptic sobre les contradiccions de la societat contemporània, i si allà analitzava el comportament d'un executiu decidit a assassinar els seus possibles competidors laborals davant el fantasma de l'atur –molt abans que es sentís a parlar de crisi!–, aquí converteix el fenomen de la immigració en una metàfora poètica.

L'edèn del qual parla el títol del seu darrer film és París, la Ciutat de les Llums, de la cultura, i la capital d'una certa tolerància europea. Aquest és el destí d'un jove emigrant que, com Ulisses a L'Odissea, comença el seu periple al bell mig de la Mediterrània. Ho deduïm pels colors del cel i de la mar. També per l'aspecte físic del protagonista –interpretat per l'actor italià Riccardo Scamarcio–, però no pas per la llengua que parla amb els seus companys d'aventura, un idioma inventat a base d'invertir l'ordre de paraules franceses. Tal com ja feia a Arcadia, Costa-Gavras esborra tots els signes d'identitat massa concrets a fi d'internacionalitzar el seu discurs amb objectius universals.

La metàfora és, tanmateix, transparent, i darrere el personatge que abandona una costa mediterrània que ben bé podria ser la del mar Egeu, tampoc costa gaire imaginar-se el mateix Costa-Gavras quan, el 1953, amb només vint anys, va marxar de la seva Arcàdia natal per afincar-se a París, on viu des de llavors. En deute amb les dones que el van ajudar a emprendre aquest viatge, el cineasta atorga un gran paper als personatges femenins que es creuen en el viatge iniciàtic del protagonista. Defuig, en canvi –com també ho feia Charlot–, qualsevol uniforme, fins i tot el dels bombers.

Les ressonàncies mítiques procedents de L'Odissea es multipliquen al film amb successives estades del protagonista en paradisos i inferns. Dels primers n'hi ha d'autèntics –com la dona que li regala un vestit perquè no aparegui com un sospitós davant la policia–, però també de falsos, com el Club Mediterranée. Empori de vacances per a turistes rics d'arreu d'Europa, també esdevé l'amagatall perfecte per a un il·legal que es fa entendre amb quatre paraules i que quan passa més desapercebut és en una platja nudista, on regna la igualtat absoluta entre rendes i nacionalitats. L'infern s'identifica, en canvi, amb un taller clandestí que explota emigrants d'arreu d'Europa en condicions infrahumanes.

Com a bon emigrant grec que viu a París i que també ha rodat als Estats Units, Costa-Gavras no creu en les fronteres i el seu darrer film les denuncia explícitament. Creu, en canvi, en la màgia i és justament un mag qui li assenyala el camí de París, una ciutat pintada amb paradoxes i encanteris que proporcionen una nota d'optimisme a un film voluntàriament agredolç. Als seus 76 anys, el realitzador d'Edén al Oeste ja no té el mateix to sever dels seus primers films ni la mateixa gravetat que quan aborda temes de la transcendència històrica d'Amen. Identificat amb el protagonista, el fa travessar un calvari amb final, si no feliç, com a mínim tan optimista com ell és capaç de valorar retrospectivament el seu propi exili.

Coherència


El futur realitzador de La confessió o Missing va arribar a París el 1953, quan els futurs realitzadors de la Nouvelle Vague feien bullir l'olla que esclataria amb l'estrena d'À bout de souffle o Les 400 coups. Justament aquests dies s'han complert 25 anys de la mort de François Truffaut, un d'aquells joves turcs amb els quals Costa-Gavras mai no es va alinear. La seva va ser una trajectòria independent que va arrencar amb films de gènere –com el policíac Compartiment tueurs– i va fer un tomb amb l'anomenat "cinema polític" post-Maig del 68. La dictadura dels coronels grecs a Z, les purgues de l'estalinisme a La confessió, la dictadura uruguaiana a Estat de setge o el règim col·laboracionista de Vichy a Secció especial van ser alguns dels seus objectius. Després vindrien la denúncia que Missing fa de la dictadura de Pinochet i tants altres títols que han mantingut la coherència d'aquest cineasta grec que viu a París amb una olivera plantada al bell mig del pati interior de casa seva.

Costa-Gavras no ha perdut mai els orígens ni la identitat. Ara els torna a reivindicar amb la seva darrera pel·lícula, evocació d'un viatge que va ser real i que, quaranta anys després, s'ha convertit en la utopia compartida per milers d'homes i dones que creuen que l'edèn és a l'Oest.

Esteve Riambau, Avui

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com