SINOPSI

CRÍTICA

”Aquesta pel·lícula va de la curiositat sobre l’altre”

Com l'autora del best-seller, Muriel Barbery, viu al Japó, la jove de 20 anys Mona Achache va sentir una llibertat inaudita: l'adaptació de la novel·la francesa L'elegància de l'eriçó es convertiria en el seu primer llargmetratge sense sentir al clatell la respiració de l'autora. Un fet estrany en els temps que corren, d’intervencionisme salvatge, que va permetre a la cineasta amollar al seu gust la insòlita trobada en un edifici burgès d’un dels barris més burgesos de la capital mundial de la burgesia, París. A L'eriçó conflueixen les vivències d'una nena que porta el compte enrere dels dies que li queden per suïcidar-se; de la portera de l'immoble, que amaga la seva desmesurada passió per la literatura, i d'un nouvingut, un ric japonès de cognom Ozu (més clar...) que exerceix com a catalitzador de la catarsi dels personatges. Premi del Públic en l'última edició de la Seminci de Valladolid, L'eriçó sembla destinada a seguir el camí del seu llibre mare: fer diners. Achache, mare recent, d'ulls inquiets, mira l'interlocutor i somriu beatíficament. Si ha bregat amb una actriu com Josiane Balasko -que encarna la portera-, una jornada de premsa és un dia de respir.

Pregunta. Va pensar en els milers de lectors transmutats possiblement en milions d'espectadors?

Resposta. No m'interessa ni seduir el públic ni els professionals. O almenys no és el camí adequat. Importa que t'agradi, que et sedueixis, que et sentis satisfeta  com a creadora.

P. I s’ha autoseduït?

R. En una primera pel·lícula hi ha moltes sorpreses, alegries i decepcions... però he aconseguit aportar el meu propi punt de vista. Les diferències amb la novel·la són òbvies; jo el que vaig intentar és mantenir l'esperit del llibre, les sensacions que em va produir quan el vaig llegir. Vaig allunyar els moments més literaris per accentuar l'aspecte audiovisual.

P. Fins a quin punt és seu el projecte?

R. La inspiració ve del llibre, però són dues obres diferents. Per això cada una té el seu títol. En la novel·la hi havia quelcom molt íntim, que em va tocar, però jo no he fet l'adaptació visual de L'elegància de l'eriçó, sinó que he fet la meva pel·lícula. És una versió fidel als sentiments que em va provocar llegir-la.

P. En el film defensa la família no tradicional en comptes dels llaços de sang. Dóna suport a un grup de gent que s'ajunta per gaudir de la seva companyia i millorar en comú.

R. És com l'univers que habita l'edifici: hi ha gent molt diferent que aconsegueix cohabitar junts. Aquí està l'essència de la complexitat de la família. I crec en l'amor per damunt de l'obligació.

P. Balasko, una nena, animals, un actor japonès que es va aprendre fonèticament el seu paper... Sona a rodatge complicat.

R. Josiane és una actriu forta, de caràcter, i va ser un plaer treballar amb ella. No em va intimidar gens treballar amb ella i que derivi la seva força a la pantalla. Un exemple del saber de Josiane és com ella es transforma en la pel·lícula: va usar el seu talent físic -i molt poc maquillatge- per crear aquest canvi, de personatge desagradable, encara que una mica commovedor, a dona amorosa i conscient de la seva vàlua.

P. Però probablement el públic vulgui ser més com el senyor Ozu, algú que mira més enllà del físic.

R. Jo també, però no estic segura que tothom vulgui ser així. Aquest personatge creu en l'altre, que hi ha alguna cosa més enllà de les aparences. Perquè aquesta pel·lícula va de la curiositat sobre l'altre. El nostre instint humà ens acosta a gent semblant a nosaltres, i Ozu té accentuat aquest poder, per damunt d'aspectes físics, per trobar ànimes bessones.

P. Vostè se sent més propera a Paloma, la nena, o més a la portera?

R. Ummm, més a la nena. Paloma té una mirada cínica davant la vida que jo també posseïa.